Roser Garcia Guasch

L’obra transcorre per les dependències subterrànies del teatre com si es tractés de les golfes misterioses de la casa d’uns avantpassats. Les escenes fan un recorregut per entremig de mobles, reixes, arbres, fustes, restes de decorats i escenografies recordant els baixos fondos i la ruïna en la que es troba l’ànima de la protagonista de la història d’Antonio Tarantino. Tarantino va començar a escriure l’any 1992. La seva primera obra va ser, Stabat Mater. Tarantino adquireix un compromís amb l’ésser humà. Les seves obres no estan situades en cap època concreta sinó que es capaç de dibuixar un mon marginat i un sistema de poder que fa poc per evitar aquesta marginació. Dirigit per Magda Puyo, comença el monòleg amb […]

Ha estat una gran sorpresa, un deliciós descobriment. Els poemes de Lluis Llach recitats prenen una altra dimensió. Els continguts dels versos tan coneguts per les cançons vibren d’una altra manera, són música per ells mateixos. Albert Flores ve de la música clàssica, és el primer viola de la orquestra simfònica de Sant Cugat, toca també piano i li agrada el jazz. Joan Berlanga es actor i regidor de la mateixa orquestra simfònica. Ells dos van crear a l’any 2014 aquesta bonica peça i la van representar durant tres anys a diverses poblacions de Catalunya amb una molt bona acollida per part de tot el públic. Van interrompre el projecte durant dos anys i l’han reiniciat al 2019 amb diverses […]

Steven Berkoff ens era conegut pels seus treballs en pel·lícules com “La Naranja Mecànica”o “Barry Lindon”, de Stanley Kubrick; “Blow up”, de Antonioni, o “Principiantes” de Julian Temple. També el recordem a “Octopussy” o a “Rambo”i sempre en papers de dolent, el més dolent de tots. Fa uns mesos vaig veure una obra de teatre d’aquest autor: “Decadència” escrita al 1981 i representada i dirigida per ell mateix al Wyndham’s Theatre amb l’actriu Linda Marlowe. Ha estat representada durant tots aquests anys arreu i traduïda a molts idiomes. Dues parelles unides per l’home que és marit d’una i amant de l’altra que expressen una realitat sòcio-política utilitzant un llenguatge desenfadat, groller i escatològic. No em va costar reconèixer a “Com […]

Les impuxibles ens sorprenen dia a dia i amb cada nou espectacle pel seu compromís social i per la innovació en la composició, en la posada en escena i la coreografia. Clara Peya, premi nacional de cultura d’enguany, es despulla davant del públic parlant del seu TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb el que ha arribat a conviure-hi pacíficament. Del TOC de la Clara en parla també la seva germana Ariadna Peya d’una manera commovedora. També es despulla ella perquè li ha fet costat i li ha donat tot el seu suport però també ha sentit el seu espai envaït. Balla aquesta desesperació plena d’amor i respecte creuant la barrera de l’escenari envaint el públic amb la projecció “Perquè ocupes tant […]

Jo no la coneixia. No l’havia sentit ni vist mai representada excepte la coneguda música del ballet que ha corregut per les xarxes i no m’he cansat de mirar. Vaig passar una tarda meravellosa. Les quatre hores en les que s’inclouen els dos entreactes es fan curtes. Com diu Luigi Pirandello “La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” En el cas de la Gioconda, el tema és absolutament cert. La Gioconda representa la veritat del segle XIX, una veritat contra la qual el segle XX i algunes societats occidentals s’hi han revoltat amb força. Em refereixo a l’amor irresistible pel qual es pot matar, […]