Sílvia Moreno Palomar

Un repàs per alguns dels millors musicals de Broadway dels anys 60 serveixen en aquesta producció per parlar del paper de la dona en l’època i la seva innegable transformació en la societat. Dones que agafaven el control i deien en veu alta allò que sentien, volien o desitjaven sense pensar en ningú més. Aquesta és la intenció d’aquest muntatge musical que, a vegades, això sí, no acaba de quedar ben entramat per crear una història en el seu conjunt. Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs i Cinta Moreno, la primera al piano y direcció musical, les altres interpretant els papers musicals escollits per a la ocasió, es presenten a l’escenari amb les cançons com a únic vehicle per a les interpretacions […]

Emocionada i commoguda, així se surt d’aquesta producció. Havent-se creat una petita comunitat entre el públic i les intèrprets, entre els sentiments de cada espectadora i la història que es mostra dalt de l’escenari. Una sensació que, dies després, encara acompanya a cada persona que va poder viure aquell moment. Carmen i Isabel són les protagonistes d’aquest relat, però podrien ser desenes més, perquè aquesta obra s’inspira en una història real. Ens ubiquem al 1969, en ple franquisme, quan dues professores d’una escola religiosa s’enamoren. No només viuen el secretisme que ha d’envoltar la seva relació per poder continuar vivint tranquil·les, sinó que també viuen el ser jutjades per aquells que ho intueixen o la por per una relació que […]

L’Amèlia és una professora de cant que ha accedit a fer-li una prova a en Ramón abans de decidir si li donarà classes o no. Malauradament, sembla que ell no té les qualitats per ser el seu alumne, però aconseguirà igualment que l’ajudi a preparar-se una cançó per cantar-la en un acte. Ser capaç de parlar i escoltar sembla senzill, però no ho és, sobretot quan entren en joc els sentiments. Tenir per segura una realitat, la qual certament està sota sospita. Enfrontar-se al dolor, compartir-lo… I no es pot desvetllar res més de la trama, perquè la màgia d’aquesta obra procedeix en la seva majoria del text increïble que ha sortit de la mà de Guillem Clua. Text directe […]

Dues persones desconegudes es troben casualment en un pont i el que semblava un encontre esporàdic es converteix en una nit confessional de pors, desitjos, jocs, música i pica-baralles. No seria res destacable sinó fos perquè s’han trobat en un pont just quan cadascun d’ells havien decidit anar allà a suïcidar-se. El més insòlit és que són dues persones, antagòniques a simple vista, que volen matar-se per raons que no serien les esperades en històries ja explicades. Un d’ells és un expert en això d’intentar suïcidar-se, però sempre acaba sobrevivint… i cada any torna a intentar-ho per la mateixa època, s’ha convertit en un ritual, fins que, està clar, aconsegueixi el seu objectiu. Ric, empresari i sobre el paper una […]

Engega, pausa, rebobina. Torna a començar, explica, para, rebobina. I així unes quantes vegades per mostrar l’espera d’una família mentre la filla torna del seu viatge a Austràlia. Durant aquestes parades i tornades s’exposen pors, desitjos i, també, la foscor d’algun dels personatges. Amb un muntatge arriscat en la transició narrativa, té salts endavant i enrere que a vegades funcionen i d’altres no tant. En alguns segments aporta un matís, un afegit a l’acció i al text, però en altres moments es veu repetitiu i, fins i tot, pesat. En aquests moments, s’espera que la trama avanci una mica més, es com si la narració quedés encallada i trenca l’atenció del públic. Aquest és el principal punt feble d’aquesta producció […]