Sílvia Moreno Palomar

L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut. Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot […]

Ningú sap quan ni tampoc on trobarà la seva vocació. Cadascú té el seu ritme i, a vegades, allò que pensaves que no era per tu acaba sent el teu veritable desig. En certa manera, aquesta obra parla d’això, de descobrir-se a un mateix i lluitar pels somnis sense importar què diran, ni tampoc si té sentit o no dins del teu entorn. En aquesta ocasió, María i Susana tenen l’epifania –i mai millor dit- en un campament d’estiu regentat per unes monges. Mentre una descobreix que se li apareix Déu i que això pot ser el que anomenen “la llamada”, l’altre s’adona que, a vegades, el que vols ho tens al davant i no ho veus. Dues amigues que […]

Hi ha hagut discursos molt importants al llarg de la història: Martin Luther King, Churchill, Stalin o Obama, per exemple. I tots tenien darrera algú que tenia la capacitat d’escriure i dir aquelles paraules que marcarien un abans i un després. Literàriament, si algú sap escriure discursos grandiloqüents per a persones amb poder, aquest és William Shakespeare. Va ser l’artífex de les paraules, entre d’altres, d’Eduard III i els diversos Enric i Ricard. Imagineu-vos, que aquests creadors de discursos, aquestes muses, tinguessin com a tasca escriure el discurs del rei Felip VI el dia 3 d’octubre. Exacte, aquell discurs que va marcar, en certa manera, un punt d’inflexió després del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Doncs precisament, això és […]

Tota obra de teatre ha de tenir un significat, un objectiu, un tot que justifiqui que els espectadors hagin estat dedicant-li la seva atenció. A vegades, l’objectiu principal és desconcertar al públic, proposar-li una aventura arriscada, diferent, que el faci sortir de l’arquetip de text teatral que coneixem. Bé, jo no sé quin era l’objectiu de Karen i, després de veure-la, no ho tinc gens clar. La història ens presenta a un home que torna a Barcelona més de 10 anys després que es produís un succés amb el seu fill que el va fer decidir marxar del país amb ell. Torna i es posa en contacte amb la família de qui va ser el millor amic del seu fill, […]

Incòmoda, culpable i amb la consciència remoguda. Així és com una servidora va sortir de veure el nou espectacle de la companyia No es país para negras. I no era per menys. Blackface y otras vergüenzas és un obra que pretén crear consciència en els seus espectadors i posar en dubte la idea preconcebuda que ha tingut la societat en certs aspectes, ja sigui per tradició o per desconeixement. Oda Mae Brown –sí, com Whoopi Goldberg a Ghost– és la protagonista i, com a la pel·lícula, és una vident que deixa el seu cos a persones mortes que tenen alguna cosa a explicar. Principalment, aquestes veus pertanyen a dones negres que volen explicar la seva història. Passem doncs, des la negra […]