Sílvia Moreno Palomar

“I want to live in America…” diuen els seus protagonistes, jo crec que em quedaria a viure en aquest espectacle treballat, sens dubte, pels amants dels musicals. Només arribar al teatre, la presentació a l’escenari ja mostra que aquest no és un petit espectacle, sinó que té les pretensions d’una gran producció i que la seva escenografia no serà d’estar per casa. Increïbles cadascun dels escenaris que es presenten: des del gimnàs on es fa el ball al pas sota el pont on es decideix el destí dels protagonistes, passant per l’icònic terrat on ballen America, la botiga de núvies, el bar de Doc o l’habitació de Maria. El muntatge sobre l’escenari està pensat per fer-se a través de canvis […]

Només començar ja ens queda clar que aquesta producció té el segell indiscutible de Julio Manrique que, una vegada més, fon el món teatral amb la narrativa cinematogràfica. Una escenografia potent, plena de vida i colors, amb un disseny de llums estudiat al mil·límetre fa que comenci la màgia: la caravana que presideix el centre de l’escenari es converteix en el llençol de les projeccions visuals i lumíniques que donen la benvinguda a aquesta història de Jez Butterworth. I amb aquestes projeccions, lletres introductòries de l’aventura que comença, un altre element indiscutible de Manrique: el projecte musical i sonor que embolcalla l’espectacle. Que l’inici sigui la veu d’Elena Tarrats, a capella amb una petita ajuda musical, ja posa la pell […]

En mig d’un desert una roca, un arbre i dos personatges. Són en Vladimir i Estragó que esperen a un tal Godot. Aquesta obra de teatre signada per Samuel Beckett exposa una situació imaginaria teatral, que va ser en el seu dia una porta oberta al teatre contemporani. Basada en un diàleg absurd i alhora transcendental, l’espera es converteix en una espècie de purgatori a on exposar vivències, temors i esperances. Nao Albert i Pol López són els responsables de donar vida a aquests dos homes, que han arribat a al vellesa i als quals les misèries de la seva vida els ha portat a esperar. El què? Godot? La mort? Una revolució a la part final de la seves […]

Vivim connectats constantment. De fet, quan no estem connectats sembla que estem perduts, que ens falta alguna cosa. Aquesta dependència del smartphone ens connecta a la societat en un moment en què com a individus estem més sols que mai. En aquesta era de la informació i comunicació globalitzada som, més que mai, els blancs perfectes per a la manipulació, la desinformació i l’ús indiscriminat dels nostres pensaments, les nostres rutines i les nostres idees. I és que tan se val que hàgim rebut milers de correus electrònics donant a conèixer les noves polítiques de privacitat de les nostres dades personals -les quals hem cedit, amb cert desconeixement, per obtenir serveis o informació-, la veritat és que estem venuts. Des […]

Darrera de cada acció hi ha una motivació, un sentiment o una creença que ens mou a actuar d’una manera o una altra. A vegades és l’alegria, d’altres la tristesa o el dolor. En ocasions actuem en benefici dels que hi ha al nostre voltant i, en d’altres, són aquests precisament qui paguen les conseqüències de com ens sentim. Una història real parla d’un pare i el seu fill que han afrontat, com han pogut, la mort de l’esposa i la mare. Cadascú ho ha gestionat de la manera que li ha sigut possible. Bé o malament, són adjectius fàcils d’adjudicar quan s’és fora de la història. Aquí, la relació fraternal s’ha convertit, amb el temps, en distància i suportar-se […]