Trinitat Gilbert Martínez

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen. O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud. I, ara, […]

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n’hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els […]

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre. Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat. Com a bona […]

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: […]

La comèdia és el gènere que més reivindico. Sovint passa per frívol perquè senzillament fa riure però sostinc que és difícil aixecar somriures. Tampoc no vull dir que les obres que fan reflexionar i pensar siguin fàcil; el que penso és que no hi ha gèneres teatrals de primera ni de segona. I ara al gra. La tendresa és una comèdia d’embolics que té la guerra de sexes com a tema. Tres dones i tres homes de classes socials diferents convergeixen en un únic punt: no volen que els fills respectius coneguin persones de l’altre gènere. En el cas del pare, el cas és extrem perquè el fill petit, ja crescudet, no ha arribat mai a conèixer una dona, no […]