Trinitat Gilbert Martínez

L’actor Nil Cardoner trasllada a l’espectador la desesperació que sent per la mort imminent del pare. I ho fa tot sol, amb un guió que signa el gran Joan Yago, i una direcció de Glòria Balañà. Cardoner tan sols descansa pocs minuts perquè se senti una mica de música en directe (que no dic com és perquè penso que és una de les notes d’humor en un text tan greu). Qui ha hagut de passar per una situació semblant a la del protagonista compartirà sensacions i recordarà com ho va viure (aquest és un dels senyals del bon teatre, el que et permet pensar en tu mateix). Qui no hi ha passat, s’emocionarà amb un jove de 16 anys que […]

La burgesia catalana queda convertida en una caricatura pueril a l’obra de teatre “Vent de garbí i una mica de por”, el text de l’enyorada Maria Aurèlia Capmany, que han versionat Albert Boronat i Judith Pujol, i interpreten David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Márquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Miriam Moukhles i Joan Solé. Tot comença en una època concreta, el 1968, quan les incerteses sobre el futur pesaven com una llosa però la burgesia mirava cap a una altra banda, submergida com estava en el seu benestar personal, és a dir en les seves vacances a Cadaqués. Del 1968, amb els interrogants sense respondre, viatgem cap al 1936, quan el soroll dels fusells i els sabres retronaven, però […]

A “Cost de vida” les vides inconnexes, d’entrada, dels personatges es lliguen amb un fil subtil i fort a la vegada: totes les persones es necessiten les unes a les altres per ser millors, per sentir-se més bé. Aquesta és la gran lliçó de l’obra representada per noms de primera filera del teatre, que interpreten uns personatges amb vides a la deriva: Julio Manrique, Anna Sahun, Pau Roca i Katrin Vankova. Seria fàcil destacar especialment els papers de Pau Roca i d’Anna Sahun, asseguts en cadires de rodes, amb minusvalideses, perquè certament la seva representació és complexa, però versemblant del tot. Ara bé, ja ho he dit, seria massa fàcil, perquè tots dos recobren més força quan interactuen amb Katrin […]

Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l’any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de “Maricel”, però, mentrestant ens regalen enguany “L’alegria que passa”, un musical de nova creació, que s’han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l’has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d’aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s’ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l’escenari. I feta la petició, anem […]

Quan una obra de teatre, et genera un debat sobre el tema que els actors han representat a l’escenari, i penses en tots els angles i escaires de l’acció, per a mi és un senyal que l’obra de teatre és bona. Si, a més, els actors són versemblants, hi fan una bona interpretació, et fan viatjar a la vida dels personatges, el segon senyal de mestratge. I, per continuar, quan el temps de durada està estudiat perquè la tensió teatral es mantingui fins al final, excel·lència pura. Segurament hi podríem posar molts altres graus en el termòmetre del bon teatre, però avui només n’indico tres per analitzar “L’adversari”, que compleix amb escreix els dos primers. I ho fa amb molta […]