Trinitat Gilbert Martínez

Els personatges de “Terra baixa. Reconstrucció d’un crim” es converteixen en universals, símbols del bé i del mal, de l’amor i de l’odi, inherents a la humanitat, amb l’obra que signa Pablo Ley amb direcció de Carme Portaceli. El Sebastià (representat per un Eduard Farelo explosiu) podria ser el senyor feudal de l’edat mitjana i també el dictador més actual que ha encès Europa en una guerra, mentre que en Manelic (un Borja Espinosa de premi) és la persona amb valors i honesta, amb ella mateixa i amb els altres. Aconseguir que els protagonistes de “Terra baixa” vagin més enllà de l’acció de l’obra original és l’encert d’aquesta nova interpretació de l’obra. Per continuar, el fet que en el mateix […]

Diguem-ho sense embuts: La Calòrica és sinònim de bon teatre. Així que si encara no havíeu vist “Els ocells”, el Teatre Poliorama l’ha programat els dilluns perquè l’obra creada per la companyia el 2018, basada en un text de l’escriptor grec Aristòfanes, el qual la va estrenar el 414 aC, arribi a més espectadors. Amb les dates a la mà, comença la primera clau de l’èxit de l’obra. 2.500 anys després, la sàtira política que l’escriptor Aristòfanes va escriure és d’actualitat. És clar que La Companyia l’ha reinterpreda, amb un text col·lectiu com asseguren, però l’essència és la mateixa. El públic riu constantment pels diàlegs enginyosos, protagonitzats per una democràcia agònica, un capitalisme que només volia ser capitalisme (que no […]

“El més bonic que podem fer” és una oda a les àvies, les anònimes, les que van lluitar per crear un món bonic, especialment amb els nets, malgrat haver viscut una guerra, una postguerra i, com en el cas de la coprotagonista de l’obra, la segona guerra mundial. El net, l’actor Pau Roca, és qui estira el fil dels records amb una interpretació emocional, però que no sempre aconsegueix fer emocionar. Potser perquè el mateix públic és escollit per ell perquè baixi a l’escenari i se situïn com a personatges de l’acció que vol explicar, i que poden arribar a col·locar-se davant dels espectadors (i per tant es queden sense visió els asseguts) o potser perquè el protagonista no acaba […]

A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura. Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge. […]

“Amèrica” denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme […]