Trinitat Gilbert Martínez

“El més bonic que podem fer” és una oda a les àvies, les anònimes, les que van lluitar per crear un món bonic, especialment amb els nets, malgrat haver viscut una guerra, una postguerra i, com en el cas de la coprotagonista de l’obra, la segona guerra mundial. El net, l’actor Pau Roca, és qui estira el fil dels records amb una interpretació emocional, però que no sempre aconsegueix fer emocionar. Potser perquè el mateix públic és escollit per ell perquè baixi a l’escenari i se situïn com a personatges de l’acció que vol explicar, i que poden arribar a col·locar-se davant dels espectadors (i per tant es queden sense visió els asseguts) o potser perquè el protagonista no acaba […]

A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura. Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge. […]

“Amèrica” denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme a […]

No volien fer un “Mamma mia!”, malgrat que el referent apareix sempre quan es pensa en un musical amb cançons de qualitat. No l’han fet, no, però el grup musical Els Amics de les Arts han creat catorze cançons noves, enganxadisses i ballables, que aviat es convertiran en un clàssic. És a dir, perduraran. A l’escenari, dotze personatges interpreten una acció que, en teoria, es basa en un bon tema (la complexitat del concepte “pares normals”), però que a la pràctica es torna superficial, i a estones previsible i insubstancial. El narrador principal, que estrena l’escenari quan el teló s’aixeca, és poc versemblant a l’hora d’interpretar tot el que li passa, i just des de la mateixa introducció ja fa […]

L’humorista Peyu té la capacitat de fer riure amb molta facilitat, perquè el seu to de veu i la manera que té de parlar són úniques. Si a aquest fet s’hi afegeix un guió travat i creatiu, l’èxit està assegurat. Ho va demostrar amb l’obra El gallardo español. Ara bé, amb L’il·lusionista no és ben bé igual, perquè el guió té un fil argumental fluix i perquè a l’espectacle li sobren els tres quarts d’hora finals. Tant és així, que l’obra podria ser rodona si hagués acabat a l’hora exacta d’haver començat el monòleg, a estones incisiu, a estones prosaic, d’en Peyu, que està esquitxat de números de mags, a l’estil de fer aparèixer i desaparèixer persones. Per acabar, el […]