Trinitat Gilbert Martínez

Vaig anar a veure Dones de ràdio sense saber-ne amb exactitud el tema. És una fórmula que cada vegada més trio a l’hora d’adquirir les entrades de teatre. I ho vaig encertar, perquè probablement no hi hauria anat d’entrada, si hagués sabut que el tema era el càncer de mama que han patit les tres protagonistes. I si no hi hagués anat, m’hauria perdut una obra de teatre extraordinària en què rius des del principi fins al final, i en què t’adones com la gravetat amb què tractem les malalties poden fer mal a les persones que les pateixen. Des que hi vaig anar he recomanat l’obra a tothom. I quan m’han preguntat de què va, els dic és sobre […]

Sabia que A Macbeth song em trobaria amb una obra amb cançons i música. No era molt difícil endevinar-ho; m’hi vaig guiar pel títol de l’obra, i no vaig investigar-hi res més. Sovint soc partidària de no saber-ne res més perquè l’obra em sorprengui i no es basi amb la idea primogènita que me n’havia fet. I així em vaig plantar un dissabte a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, filera 3, seient 1 de la grada A, i em vaig trobar amb la millor sorpresa possible: l’obra reinventa els musicals de la millor manera possible! Tres cantants, que són llegendaris, i que al meu voltant tothom els seguia de feia temps, The Tiger Lillies, vestits a l’estil de […]

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb […]

Riureu. Riureu molt. Si aneu a veure La presència, riureu des del primer minut malgrat que la situació per la qual passen els protagonistes és greu. Aquest és el gran encert de l’obra dirigida per Pau Carrió, amb autoria de Carmen Marfà i Yago Alonso. Els diàlegs són trepidants, els personatges són versemblants i l’acció representada és de gran volada. Tot comença en una casa dels Pirineus, en una vall on les llegendes de minairons, tamarros i balanguera són ben vius. Dos germans i la parella d’un dels dos s’han reunit en un moment greu, les últimes hores de vida del pare i sogre. És un moment tens, abrigat pel mal temps que fa a l’exterior. Quan arriba la metgessa […]

La companyia Dagoll Dagom ha aconseguit que la nostra vida es pugui comptar per les vegades que hem vist Maricel. Jo l’he vista tres cops, amb aquesta, per tant, tinc tres dècades segures al cabàs (més algunes, poques més). La proesa també fa que la comparem amb les edicions anteriors. Ai, la Blanca! Com ens agrada l’Alèxia Pascual, però tan bé que també ho feien totes les actrius anteriors que l’han succeït: Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín. Els qui no l’han vist mai l’obra (quina sort els petits que hi van a veure-la) es trobaran amb una acció trepidant, que avança a còpia de cançó, virtuosament cantada, i d’uns personatges que saben transmetre bé la seva bondat (atenció […]