Xavi Pijoan

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions. El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja […]

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte. Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix […]

Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados. La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora […]

Si la categoria de clàssic té a veure, en bona mesura, amb la capacitat de diàleg de l’obra amb l’època present, l’estudi acuradíssim de l’esvaniment de la consciència moral de l’ésser humà i de la pulsió per pervertir l’essència mateixa d’allò que ens defineix, precisament, com a humans que Shakespeare duu a terme a Macbeth és raó més que suficient que evidencia que mereix aquest rang. Qui assisteix avui a una representació de La tragèdia de Macbeth percebrà com reverbera a aquestes alçades del segle XXI l’horror que el dramaturg anglès va imaginar fa més de quatre cents-anys. És oportuna, doncs, l’empresa de La Perla 29 que, en aquesta ocasió, s’ha aliat amb l’inclassificable trio The Tiger Lillies per posar […]

Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu. Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu […]