Xavi Pijoan

Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat. Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna […]

A l’escenari de La Vilella, només el cos i la veu de la Pilar Aguilarte donant la paraula a Penèlope, de qui n’han explicat la història, de qui s’explica la història des de fa 2800 anys. Penèlope ja se sent preparada per a explicar-la ella mateixa, el seu punt de vista, perquè potser tot és qüestió de punt de vista. La primera obra de la literatura occidental fixa un estàndard de dona i del seu comportament que queda imprès a foc en l’imaginari col·lectiu. El text d’Itziar Pascual combina fragments molt poètics amb d’altres d’estil directíssim en què, sense embuts, denuncia els estereotips que l’home occidental va dissenyar fa mil·lennis. Pascual duu a terme un procés semblant al que Miguel […]

Akelarre ho és menys del què esperava. La caterva de bruixes que al principi sembla situar-se en una dimensió fosca des d’on desplegar els seus poders, es decideixen, finalment, per zones més lluminoses i una mica més ingènues. The Feliuettes aborden en aquest cas la reivindicació feminista des de la ironia amb la intenció de denunciar la ignorància que va associada irremeiablement al masclisme, però es passa de frenada. En l’afany de paroditzar el masclisme i els seus protagonistes, Akelarre acaba desdibuixant el missatge amb un reguitzell de tòpics que no fan justícia a la realitat masclista. L’escenografia, les coreografies i el vestuari són tot el que queda de la missa negra que prometien al principi. The Feliuettes escullen un […]

La Veronal engega amb La passió segons Sant Mateu, de Bach, un dels cims de la història de la música, un dels moments en què l’art amb més profunditat ha aconseguit explorar el més recòndit de l’ànima humana, per donar pas a una peça que, en canvi, per a endinsar-se en la deshumanització al segle XXI. Els moviments dels ballarins són robòtics, espasmòdics. No sembla que siguin persones tot i que són antropomòrfics. El món que imagina Marcos Morau és habitat per éssers que no senten, que repeteixen patrons de moviment una vegada i una altra. Semblen sotmesos a una estranya força que no els dóna marge ni espai per a res més. Les màscares i les pròtesis col·laboren a […]

Diversos cercles de llum patinen per l’escenari, es persegueixen fins que es troben i en les seves interseccions se situen els ballarins que sembla que busquen allò que comparteixen per a crear o per a expressar quelcom. Nom té una dosi molt important d’improvisació que permet Gelabert treballar a partir de la tensió entre la necessitat individualista d’expressar-se i la inèrcia social que ens empeny a buscar els altres i a mimetitzar-nos entre nosaltres. En alguns moments, els cinc ballarins podrien ser un quintet de jazz actuant en absoluta llibertat per a explorar fins a quin punt l’atracció per la llibertat dels altres ens obliga a trobar-nos. Nom és una experiència introspectiva que cerca entre l’emoció que aflora quan no […]