Xavi Pijoan

Guillem Albà i Clara Peya parteixen de la seva pròpia intimitat per a que aquesta graviti, al voltant de l’espai amb forma de nou que comparteixen espectadores i actors, fins al final de l’espectacle. L’amistat entre ambdós, entesa com a relació íntima, esdevé la fortalesa sobre la qual es fonamenta Pluja i la deslliura del to afectat i les impostacions en què podria haver incorregut. Els dos protagonistes, per tant, són transsumptes del Guillem i la Clara que prefereixen, en aquest cas, la proximitat i la intensitat del personal a una ficcionalització excessiva que potser no hauria estat prou eficaç per als propòsits del projecte. Albà s’acompanya de titelles i ninos que li permeten aprofundir en el tema del doble, […]

Segur que heu vist Manhattan, del Woody Allen. A la penúltima seqüència de la pel·ícula el protagonista, ajegut al sofà, repassa les coses per les que paga la pena viure: “aquelles pomes de Cezanne; el Pottato Blues, de Louis Amstrong…” i finalment, “la cara de la Tracy”, la dona que estima. D’alguna manera, aquesta és la llista que escriu el narrador sense nom de Duncan MacMillan. El risc de ser excessivament naïf l’esquiven l’autor i en Pau Roca amb perícia i amb l’honestedat de qui és capaç de confrontar la necessitat ineludible d’intentar salvar l’altre amb la culpa davant la impossibilitat d’aconseguir-ho. La posada en escena fusiona escenari i grada amb la intenció de crear una atmosfera carregada d’intensitat, i en Roca s’encarrega […]

1. “Es fa teatre a qualsevol lloc” deia, amb escepticisme, la meva veïna a l’Àtic22 del Tantarantana, i en efecte se’n fa a tot arreu, només cal un espai diàfan, uns actors i públic. La Lara Díez Quintanilla ens rep al final de les escales i ens convida a seure. Creua l’escenari i ocupa la seva localitat entre els espectadors mentre en Ramon Bonvehí ocupa el seu lloc a l’escenari. 2. De sobte, la sospita que quelcom fosc xiuxiueja per sota les evidències de l’obra ens assola. La força amb què la directora captura turbulències del comportament reconeixibles com a desordres originats per l’ordre instal·lat fora del despatx d’un edifici malalt. La intensitat no desemboca en desassossec gràcies a algunes escletxes d’ironia i humor […]

El teatre de Nico&Sunset és la cerca incessant d’un to, d’un camí per a connectar amb l’adolescència. No és gens fàcil perquè, malauradament, els joves se senten aliens als codis del teatre, perquè la pròpia indústria teatral els ha menystingut fins a allunyar-los de les sales. Be my baby suposa un pas més en la recuperació dels adolescents per al teatre, com a subjectes, com a objecte i com a públic. La qüestió és tan simple com tractar amb respecte i no amb paternalisme els temes que els preocupen, els seus gustos, la seva manera de parlar… Tan simple i tan complicat de dur a escena, precisament, sense mirar-los per sobre l’espatlla i sense convertir-ho en una paròdia. Els tres […]

La copla de Wisconsin ho duu tatuat al seu nom, i There was a fiesta és atractiva quan la llegim com el trajecte (la distància descomunal) entre la copla (entesa com a altaveu que retransmet aquella “Crónica sentimental de España) i el jazz lleuger que als 30 feia estralls als EEUU. Els standards de jazz que començaven a fixar el corpus de la música popular americana, de què hauria de beure tota la música que ha vingut després, eren censurats, a la vegada, pels sectors més reaccionaris de la societat estadounidenca. De la mateixa manera, la copla començava a ser mal vista, com tot allò que escapava al control del règim. Cinta Moreno i Toni Vallès canten les cançons i canten la història, […]