Xavi Pijoan

La Veronal engega amb La passió segons Sant Mateu, de Bach, un dels cims de la història de la música, un dels moments en què l’art amb més profunditat ha aconseguit explorar el més recòndit de l’ànima humana, per donar pas a una peça que, en canvi, per a endinsar-se en la deshumanització al segle XXI. Els moviments dels ballarins són robòtics, espasmòdics. No sembla que siguin persones tot i que són antropomòrfics. El món que imagina Marcos Morau és habitat per éssers que no senten, que repeteixen patrons de moviment una vegada i una altra. Semblen sotmesos a una estranya força que no els dóna marge ni espai per a res més. Les màscares i les pròtesis col·laboren a […]

Diversos cercles de llum patinen per l’escenari, es persegueixen fins que es troben i en les seves interseccions se situen els ballarins que sembla que busquen allò que comparteixen per a crear o per a expressar quelcom. Nom té una dosi molt important d’improvisació que permet Gelabert treballar a partir de la tensió entre la necessitat individualista d’expressar-se i la inèrcia social que ens empeny a buscar els altres i a mimetitzar-nos entre nosaltres. En alguns moments, els cinc ballarins podrien ser un quintet de jazz actuant en absoluta llibertat per a explorar fins a quin punt l’atracció per la llibertat dels altres ens obliga a trobar-nos. Nom és una experiència introspectiva que cerca entre l’emoció que aflora quan no […]

El repte per a la Lara Salvador no és petit,però és una actriu audaç en un moment dolç. El monòleg que li ha preparat Marta Aran és exigent, entre d’altres coses, perquè ha de fer presents altres personatges. El treball de cos que pensa l’autora és descomunal. Tot l’esforç de la Salvador va encaminat a descobrir, alhora que els espectadors, per què mentim i per què ens menteixen els demés. Quins han estat els mecanismes que la societat ha fet servir per a modelar-nos al seu gust. El gruix de la història discorre per terrenys propis de la comèdia agredolça un pèl ingènua que guanya en intensitat quan el còmic deixa lloc al dramàtic. La sexualització de l’educació de les […]

A mitja representació, un dels personatges etziba el següent als espectadors: “Per què som aquí veient la Companyia Hora (formada per discapacitats intel·lectuals) i a l’hora estem aniquilant aquesta part de la població?” Die 120 Tage von Sodom sembla bascular endavant i endarrere a partir d’aquest desafiament a les nostres conviccions i al benestar de la nostra consciència. Milo Rau escull Pasollini, pertanyent a diverses minories i aniquilat per no formar part de la “normalitat”, com a canal per a parlar de l’abús de poder que les elits continuen pensant que tenen dret a exercir sobre els qui són susceptibles de ser anorreats per elles. El director suís utilitza elements metateatrals per a explorar la capacitat del teatre a l’hora […]

Ho podem dir clarament ja a aquestes alçades. El teatre només és interessant quan incomoda, quan inocula l’ombra del dubte en l’espectador, sobre la seva identitat, les seves certeses. A La Villarroel aquests dies Pere Riera ha muntat un escenari amb públic a banda i banda, que suscita la dimensió voyeur de l’espectador i el converteix en testimoni d’una representació de la part més fosca de les relacions de parella. El text de Casanovas és un exercici d’equilibrisme per a mantenir la tensió entre allò que els persontages diuen i allò que decideixen no dir. Els moments en què Derqui i Marull troben el to, la intensitat és enorme, i el malestar en l’espectador toca sostre. S’imposa en algun moment, […]