Xavi Pijoan

La copla de Wisconsin ho duu tatuat al seu nom, i There was a fiesta és atractiva quan la llegim com el trajecte (la distància descomunal) entre la copla (entesa com a altaveu que retransmet aquella “Crónica sentimental de España) i el jazz lleuger que als 30 feia estralls als EEUU. Els standards de jazz que començaven a fixar el corpus de la música popular americana, de què hauria de beure tota la música que ha vingut després, eren censurats, a la vegada, pels sectors més reaccionaris de la societat estadounidenca. De la mateixa manera, la copla començava a ser mal vista, com tot allò que escapava al control del règim. Cinta Moreno i Toni Vallès canten les cançons i […]

1. La dimensió teatral. Els últims temps, ha estat la ficció qui més i millor ha fabulat sobre la possibilitat d’una realitat alternativa a la nostra (Fringe o Counterpart), i 4D Òptic, anterior a totes dues sèries, hi comparteix la mateixa temptació a l’hora d’imaginar què hi passa a les interseccions entre totes dues realitats. A Daulte li interessa aprofundir en el concepte de doble, tan proper al fet teatral, i a la multiplicitat de cares de cada personatge, a la conformació de les seves personalitats, que només poden ser compreses si tenim en compte el què són i el què podrien haver estat. 2. La dimensió cinematogràfica. El remuntatge que dur a terme Daulte aposta per formes i referències […]

Sense embuts, el títol no és arbitrari. Víctor Álvaro i Gataro s’enduen el Poe de Dagoll Dagom a un terreny que els és propi i en el qual es mouen amb molta habilitat. Portar-ho al cabaret implica necessàriament un tipus d’humor canalla una proximitat amb el públic i una calidesa amb les veus que aquest Poe resol amb solvència. Álvaro llima una mica l’estètica més tètrica d’en Bozzo i aposta amb bon criteri per l’humor macabre. Les coreografies hilarants de l’Anna Rosell apunten en aquesta direcció i el to desenfadat en alguns moments, paròdic dels personatges, col·labora a atorgar coherència global al muntatge. Poe és divertida, ben cantada, suggerent… Què més voleu? Visca el teatre que s’afluixa la cotilla i […]

A l’habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L’espai pensat per Alejandro Andújar a l’escenari de La Villarroel posa en evidència l’anhel tan humà (de l’espècie humana vull dir) de penetrar a l’altra banda, de sentir què s’hi diu i per què s’ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l’habitació del costat s’ho passen molt bé, és l’habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d’estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l’altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l’experiència. Olcina és […]

El nombre parte de un tópico literario contemporáneo como es el de “la cena familiar con incidente aparentemente inocente que desencadena un seísmo emocional inesperado”. El texto de Delaporte y Patellière confía demasiado en una anécdota ingeniosa de arranque como sustento de un conflicto que, a continuación, pierde gas hasta deshacerse como un azucarillo. Veronese piensa un montaje que pone el foco en la naturalidad de los diálogos, de actores y actrices que se pisan cuando hablan, tal como pasa en la realidad, y el esfuerzo de la compañía es tremendo a la hora de transmitir la verdad de lo cotidiano. En realidad, el trabajo de los actores y del director está por encima de un texto que queriendo ser […]