Xavi Pijoan

Priscilla arriba al Tívoli trenta anys després de l’estrena de la pel·lícula i vuit anys després que passés ja per Barcelona, amb un muntatge que també s’ha vist al West End i a Broadway, i segueix essent tan efectiva i divertida com el primer dia. Clàssics de la música popular (en aquest cas, el mateix repertori del muntatge novaiorquès) que fan difícil no aixecar-se de la cadira, coreografies espectaculars, grans cantants i un disseny de vestuari imaginatiu i desbocat que serveix per a explicar l’estat d’ànim al qual aspiren les protagonistes de la història. Tres grans interpretacions de les tres drags que fan de tot i tot a un gran nivell. Cal esmentar les tres dives que es despengen espectacularment […]

Àlex Rigola, de nou i feliçment, a voltes amb l’entitat de l’actor/actriu i la seva relació amb el personatge que interpreta, o dit d’una altra manera: el lloc que han d’ocupar la persona, l’actor, el personatge, el director… (fins i tot dos personatges de l’obra es diuen Ígor i Sam, com dos dels membres de l’equip tècnic de la companyia) en la representació. Fa pensar en aquell Platonov de Rigola de fa ja una dècada, en que els actors/persones romanien sempre al costat dels personatges, potser per esvair o difuminar la frontera entre ambdues entitats. A Glengarry Glen Ross, com sempre als textos de David Mamet, el més important passa als insterticis, en els moments de transició, mentre que els […]

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és present a L’últim dia, sota la direcció de Xavier Albertí. Seguim les vivències que, durant un dia, experimenta el personatge interpretat per Alejandro Bordanove, un jove de vint i pocs anys que pot ser el reflex d’una generació que s’ha trobat un món hostil i insolidari que sembla voler empènyer els seus habitants a la soledat i la desesperança. Més enllà que Cunillé torni a […]

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part. Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al […]

El text de Mike Bartlett planteja dues reflexions interessants, d’aquelles que t’endús a casa, de les que et seguiran tota la setmana com un nuvolet sobre el teu cap: quina és la responsabilitat dels pares en la felicitat futura dels seus fills, d’una banda, i com cada generació falla, sense ser-ne conscients, a la següent. La Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas) són futurs boomers i, per tant, la primera generació de les últimes que haurà viscut millor que els seus fills. S’enamoraran, es casaran, tindran fills, es divorciaran… Seran els “hippies” dels seixanta que donaran el braç a tòrcer quan el neo-capitalisme de Margareth Tatcher desfaci tot el que les dues dècades anteriors havien aconseguit pel què […]