Xavi Pijoan

La nostra mar, la mare mar com a origen de civilitzacions i cementiri del expulsats, dels que han de marxar de casa per a refugiar-se, per a sobreviure. Aquest és l’eix al voltant del qual gira l’última proposta de Dagoll Dagom en un muntatge sobri que fuig dels focs artificials i s’esforça a no vanalitzar la tragèdia. Una tragèdia nostra, com la Mediterrània. La història avança amb fermesa mitjançant als arranjaments de les cançons de Lluís Llach i les enormes coreografies d’Ariadna Peya. Corrandes d’exili, Abril de 1974 o Maremar sonen a capella i semblen provenir de segles enllà i d’haver navegat per a dir-nos quelcom important. L’ensamblatge és gairebé perfecte i les veus d’Anna Castells, Aina Sánchez i Elena Tarrats posen […]

Podem referir-nos a Aquí com a monòleg extravagant (en el millor sentit de l’expressió). Un monòleg cubista, potser. Tres actrius interpreten, alhora, un mateix personatge, diferents arestes d’un mateix personatge, que permeten l’espectador l’accés a llocs recòndits d’aquesta noia que viatja de Santander a Nova York per casar-se, però que haurà de viure experiències properes a la mort i reviure els moments de soledat i vioilència a partir dels quals es pot resseguir part de la seva vida. La Grand Central Station esdevé escenari de la soledat, la confusió i la deshumanització, una mena de purgatori on la protagonista deixarà anar el devessall de pensaments desordenats, fragmenatris… necessaris per a entendre una mica més allò que ens envolta. Queralt Riera ha […]

La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant. N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb anhels, […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, de […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]