Xavi Pijoan

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l’austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l’aventura d’investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l’espectador perquè ompli els espais buits. Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l’empresari […]

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present. David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l’Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l’ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com […]

La família Coleman té ressonàncies d’altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic. El text de Tolcachir exigeix precisió a l’hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L’omissió…, i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d’entrar i, a la vegada, reaccionar a l’actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit […]

Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence. […]

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l’esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla. Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l’actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d’argila d’Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s’esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és […]