Xavi Pijoan

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera imitació […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que n’hem […]

Jordi Prat i Coll és partidari de l’artifici, de la teatralitat del teatre, de no amagar-la en nom del naturalisme i de la mímesi que, sovint, ofega la poesia. Els tres protagonistes de Requiem for Evita (a mi em va tocar l’Ivan Labanda, que es torna amb l’Anna Moliner) deixen al descobert, des d’abans de començar, la convenció, el joc al que se’ns proposa jugar. Desapareix la quarta paret i els espectadors ens convertim en assistents a la missa en honor d’Eva Duarte Perón, personatge amb el qui repeteix el director, després d’haver dut a escena Eva Perón, de Copi, i que, de fet, serveix per fogacitar totes les deïficacions antigues i modernes que fabriquem contínuament per necessitat de sustentació […]

Un bosc de branques seques. Un bloc d’apartaments. Pintades masclistes a les parets. Immigrants que malviuen d’amagat. Tots quatre elements comparteixen un espai en tensió que ha romangut latent durant anys, durant segles potser. Tots comparteixen un temps cruel durant el qual les expectatives de civilització traçades a occident a mitjan el segle XX s’han vist frustrades per l’amoralitat del poder i de les seves estructures alienants.Els personatges del text de Josep Maria Miró viuen constrets per la por, per amenaces manufacturades que sobrevolen les seves vides i accentua reaccions individualistes i paranoiques, supeditades a la voluntat dels qui ho maneguen tot. L’extraordinària posada en escena de Xavier Albertí aprofita els agents externs que aviven la guspira necessària per a […]

Una de les obres més originals i, amb tota probabilitat, més importants d’Oscar Wilde són les trenta pàgines de La decadència de la mentida que, amb forma de diàleg, conté algunes de les reflexions més profundes i ingenioses sobre l’art de la ficció, i sobre la necessitat imperiosa de fugir del realisme per a sistematitzar el seu ideari al voltant de la mentida com a valor innegociable per a la literatura. La mentida, doncs, és eix vertebrador de l’obra de l’irlandès i no ens estranya trobar-nos-la convertida en motor a La importància de ser franc. En aquest cas, qui ens inocula amb elegància la mentida és de David Selvas, que planteja el muntatge com un joc de les mentides que comença pel propi Wilde, el dramaturg, […]