Xavi Pijoan

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim). Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de […]

De sobte, davant nostre, una quadra, encantada potser, un espai simbòlic en el que serà possible per a la protagonista (Ana Scannapieco) remenar entre els records, manipular-los, recomposar-ne els retalls que hauran de reconstruir una identitat, o, si més no, assumir-la. Lisandro Panelas, a partir dels relats de Tess Galagher (segona muller de Raymond Carver) dóna forma de monòleg a una història sobre la necessitat de resseguir el fil invisible que ens connecta amb els qui ens han precedit, per a comprendre la nostra essència. La posada en escena de Panelas té a veure, d’una banda, amb l’ambivalència de la naturalesa de la protagonista, on hi conviuen gestos equins amb els modes humans convencionals (feina incommensurable al voltant del cos […]

Incluido en el Ciclo de Género que propone La Badabadoc durante el mes de julio, En el fondo indaga en una de las estrategias más comunes entre los maltratadores (tenga que ver, o no, con la trata de blancas) como es el de desposeer a la persona maltratada de su identidad. Extirpar los atributos humanos de aquellos a los vas a usar como objetos. Pilar Ruiz propone una puesta en escena que obliga al espectador a preguntarse sobre la naturaleza de lo que está viendo, sin maniqueísmos, simplemente mostrando el horror. Acierta también con el ritmo, con pausas que permiten al espectador reflexionar a cerca de aquello que está viendo, y con un uso efectivo del fuera de campo como […]

Tal i com ja passava a Lehman Trilogy, Massini utilitza el teatre com a altaveu per a denunciar el discurs pervers amb què les grans empreses anorreen els treballadors amb total impunitat gràcies a estats que fan els ulls grossos en interès propi és clar. Torna a ser Roberto Romei qui entoma el repte de dur a escena el text de l’italià, en aquest cas, un monòleg ben armat que Romei decideix que se’ns digui molt de prop amb la intenció, gens benintencionada, que els espectadors i les espectadores juguem, també en la ficció, a ser còmplices del sistema capitalista de la por. La Sandra Monclús defensa el text de manera superba per a construir una interpretació delicada que camina […]