Xavi Pijoan

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de […]

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l’esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla. Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l’actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d’argila d’Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s’esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és […]

L’atracció que el gest exerceix sobre l’espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d’intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes. El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l’entorn, i la capacitat de l’actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D’altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l’èmfasi en la part més física, en la […]

A Blues, Sergi Pompermayer fa gala d’una habilitat poc freqüent per a la utilització de l’espai escènic com a centre neuràlgic de les emocions que mouen els personatges, sense necessitat de canvis d’escenografia: conviuen a l’escenari, en el mateix pla temporal, però en plans de lloc diferents. Traduït, això dona com a resultat una fluïdesa a la història que l’espectador agraeix. L’economia de recursos, sovint, cada cop més, és sinònim d’expressivitat. Blues és teatre de trames paral·leles que se signifiquen les unes a les altres. Unes emfasitzen les altres. És teatre, com tot, de metàfores i d’elements que condueixen l’espectador avesat a l’autosatisfacció quan reconeix les sinergies entre Strange Fruit, de Billy Holiday, i la història de l’avi i l’Abdul, […]

Les interseccions entre realitat i ficció enterboleixen sovint la percepció que tenim tant de l’una com de l’altra. La superposició de capes acaba essent indestriable, i Sergio Blanco ho aprofita com a element disparador per a reflexionar sobre la suposada ingenuïtat del text teatral i les seves ingerències en els fets de què parteixen. La reixa/gàbia a través de la qual veiem gairebé tot l’espectacle col·labora, precisament, a fer difuses les possibles conclusions sobre l’assassinat al voltant del qual gira Tebas Land, però també els mecanismes actorals d’ambdós protagonistes. La pista de bàsquet (reforçada per l’audiovisual, que aquest cop té tot el sentit) com a territori de joc, atzarós, com ho és el teatre i com ho és també la […]