Xavi Pijoan

Goldilocks és com anomenen els anglosaxons el personatge que aquí coneixem com a Rínxols d’or, i de la qual (com en la resta de les històries més o menys infantils que conformen el corpus de la narrativa de tradició oral) no se’ns ha explicat mai com fou la resta de la seva vida. Jaume Viñas, a qui hem vist fa poc com a intèrpret a Hàbitat, també a la Sala Àtrium, mira de reflexionar al voltant del deixar de ser nena, de la pèrdua de la innocència com d’un fet gens innocent per al qual tots n’hem de pagar un preu. Les dues noies que protagonitzen l’obra senten l’amenaça latent d’un Ell misteriós, del qual només en sabem que és un Ell […]

Des de la seva estrena l’any 2002, Last five years ha esdevingut un musical de culte arreu i forma ja part del repertori canònic del gènere. Ja és un d’aquells espectacles pels quals “s’hi ha de passar”. La partitura té un aire Sondheim indiscutible que edulcoren les lletres sovint prosaiques de Jason Robert Brown. L’enrevessada estructura de la història, que circula per dos plans temporals diferents, el de la Cathy i el d’en Jamie, ho fan amb fluïdesa gràcies a una bona adaptació i una posada en escena sòbria i efectiva que l’espectador reb amb satisfacció. Anna Herebia i Marc Flynn volen a gran alçada tant quan les cançons s’acosten al jazz lleuger com quan ho fan a la balada romàntica […]

Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable. Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot allò […]

Èdip experimenta el pas de l’aparença a la manifestació de la realitat en el mateix sentit de la sabiduria dionisíaca que Nietzsche va assenyalar com a l’essència tràgica per a mostrar com l’allò real, latent darrere l’artifici, no és precisament “dolç per a l’home”. Broggi planteja la història del Rei de Tebas com una història de des-ocultament, de revelació, del pas de la ignorància al coneixement (l’anagnòrisi aristotèlica), per mostrar-nos Èdip com aquell home que es busca a sí mateix i que s’entossudeix a donar llum a aquella veritat que poc a poc tots entreveuen. La feina de Manrique és convincent malgrat el to excessivament crispat en les escenes prèvies al reconeixement. A mesura que avança l’obra, els matisos en […]

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca. I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur pel rampell passional […]