Xavi Pijoan

Podem referir-nos a Aquí com a monòleg extravagant (en el millor sentit de l’expressió). Un monòleg cubista, potser. Tres actrius interpreten, alhora, un mateix personatge, diferents arestes d’un mateix personatge, que permeten l’espectador l’accés a llocs recòndits d’aquesta noia que viatja de Santander a Nova York per casar-se, però que haurà de viure experiències properes a la mort i reviure els moments de soledat i vioilència a partir dels quals es pot resseguir part de la seva vida. La Grand Central Station esdevé escenari de la soledat, la confusió i la deshumanització, una mena de purgatori on la protagonista deixarà anar el devessall de pensaments desordenats, fragmenatris… necessaris per a entendre una mica més allò que ens envolta. Queralt Riera […]

La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant. N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim). Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de […]