Xavi Pijoan

Pablo Finamore i Román Lamas han llegit bé Horacio Quiroga, tan bé com per insuflar en la Badabadoc l’aire de soledat, intempèrie i admiració per la selva que gravita en els contes del contista uruguaià. El salvaje descriu el moment traumàtic en què l’ésser encara amb trets simiescs s’adona que s’allunya dels qui fins ara pertanyien a la seva mateixa espècie, i s’adona també de la soledat en què es troba. Finamore s’explica des de la fisicitat, la del salvatge que se’n sap i que pren consciència que podrà ser víctima o victimari, i que el seu cos és, de moment, l’única prova de sí mateix. Finamore es toca contínuament, com qui vol cerciorar-se que efectivament existeix, que és. Tal […]

El personatge fantasmagòric que interpreta Montse Bernad ens convida a imaginar-nos que som a una festa que hem organitzat nosaltres mateixos. Aquest és l’inici d’aquest espectacle de creació col·lectiva dirigit per Roger Ribó, de qui hem vist fa poc, també a La Vilella, Et vindré a tapar. La invitació a la imaginació és una invitació al teatre, és clar, i una declaració d’intencions del que )e(espai en construcció vol de nosaltres, els espectadors. En aquest sentit, l’obra és una creació col·lectiva en què hi han participat la companyia esmentada però també el públic, que haurà d’implicar-se d’una manera o altra en el resultat final. La Cristina (Blanca Solé) i en Ricard (Xavier Pàmies) viuen una història d’amor més o menys […]

Amb Bull, Sixto Paz torna a posar la mirada en un autor britànic, després d’haver dut a escena el Tender Napalm de Philip Ridley. En aquest cas, el text escollit és de Mike Bartlett, una obra curteta i incisiva que interroga l’espectador des d’abans de començar, ja que, tant l’imprescindible escrit de Pau Roca (director) al programa de mà, com una veu en off que ens convida a preguntar-nos si a la vida som dels que toregen o dels que som torejats, i del que no ens adverteix és de que qualsevol de les dues opcions ens deixa en una situació gens desitjable: fas mal o et fan mal? Tres companys de feina esperen el seu cap que ha de […]

Martina Cabanas, autora del text i directora del muntatge, ha posat el focus en la generació dels nascuts al voltant de 1980, i per tant, coetanis del neoliberalisme que Ronald Reagan i Margareth Thacher van imposar a mig món. Una generació desil·lusionada, conscient que no se’n sortirà i sabedora que el futur no està en les seves mans. Una generació que sent el pes insuportable d’una societat que només té ulls pel mercantilista i desprecia tot allò que no generi un benefici immediat. Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez han volgut obrir-se camí, d’una o altra manera, en el món del teatre, però les seves expectatives s’han vist frustrades i han estat incapaços de donar un cop de timó […]

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com “Ells saben que això ja no té marxa enrere…” o “Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…” que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]