Xavi Pijoan

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic. El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que […]

A Memòria hi conviuen diverses memòries: la de la filla, la de la mare, la d’un país i la dels espectadors. L’Anna Gonzalvo, que també n’és l’intèrpret, és qui signa la dramatúrgia a partir de la seva pròpia experiència i la de la seva família. El muntatge, dirigit per l’Aleix Fauró, té un eix vertebrador clar que és el viatge: el que va fer la mare fa molts anys, de l’Argentina a Espanya, i el que fa en el present la filla d’Espanya a l’Argentina. És en la intersecció entre els dos viatges (que fa possible el teatre), en el fet d’haver-la sabut fer present, on es troba l’emoció i l’encert de la proposta de Gonzalvo. La feina de moviment […]

Jordi Prat i Coll (autor i director) fa engegar el muntatge de M’hauríeu de pagar amb la versió que Guillermina Motta va incloure al seu disc Segons la lluna, de La Solitude de Barbara. La cançó de la parisenca condensa, de fet, tota la intensitat i l’emoció que desenrotllarà la representació i que els tres protagonistes, que ara escolten Barbara potser per enèsima vegada i havent assumit que parla d’ells, i de tots nosaltres. El text de Prat i Coll està estructurat en tres monòlegs vibrants i commovedors que ens presenten tres personatges que pateixen perquè es troben sols i perquè s’adonen que potser ho han estat sempre. En tots tres casos, la relació del personatge amb els demés és […]

La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz. La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i […]

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré. Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que […]