Xavi Pijoan

El 1933, Lorca estrena “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín”, un text que barreja el líric i el grotesc, i explica la història de Don Perlimplín (un Manuel Veiga ajustadíssim i imaginatiu en els matissos, i que, per cert, també s’ocupa de la dramatúrgia de la introducció de l’obra), un home d’edat avançada orgullós d’haver conservat la solteria durant tota la seva vida, que és convençut por la seva criada Marcolfa (divertidíssima Anna Briansó) perquè es casi amb la seva veïna Belisa (una Almudena Lomba portentosa), una jove adolescent a qui la seva mare (Jordi Sanosa, mare, autor i follet) entrega gairebé a la força. La farsa esdevé tragèdia quan, durant la nit de noces, Perlimplín confessa […]

Amb tota la parsimònia del món, dues minyones, que seran presències gairebé fantasmals al llarg de tota la representació, paren la taula d’un dinar de Nadal de casa bona. Amb la parsimònia i la desgana de qui les ha parat tota la vida aquestes taules, però a qui no se’ls ha permès ni se’ls permetrà gaudir-ne. Així arrenca “El llarg dinar de Nadal”, un muntatge de la companyia Ruta 40 dirigit per Alberto Díaz, a partir de la peça escrita el 1938 per Thornton Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975). Al llarg de quatre generacions i noranta Nadals, acompanyarem la família Bayard, les seves dones i els seus homes, els naixements i les morts, que se succeeixen de […]

“La nit de Helver” és una de les quatre obres que formen part del cicle “Cicatrius” que la companyia Exquis Teatre ha engegat amb la voluntat de mantenir intacta la memòria històrica, en aquest cas, al voltant de l’Holocaust. Són les cicatrius mal tancades de la ferida més ferotge que l’ésser humà s’ha infligit a sí mateix, i cal palpar-se-la per no oblidar que hi és i que fa mal. El dramaturg polonès Ingmar Villqist és l’autor d’un text contundent que no dóna treva a un espectador en tensió que ha de sentir que durant una hora i quart es reobre la ferida i que està bé que així sigui. La història ens situa en la nit del 9 al […]

Que el Lliure es miri a sí mateix és, es miri com es miri, una bona notícia, un símptoma de bona salut del teatre català. La posada en escena de “Les noces de Fígaro” ha de tenir en compte tres mites que sobrevolen l’imaginari col·lectiu de molts espectadors: Beaumarchais, Mozart i Fabià Puigserver. El mozartià és, probablement, dels tres, l’influx més reconeixible i millor resolt dels esmentats anteriorment, de manera subtil i sense homenatges estridents. Els qui no vam veure el muntatge del 1989 no som, però, immunes al poder de la llegenda ni al caràcter fundacional d’aquell muntatge, i creiem que ha pesat. No poden obviar-se 27 anys de teatre a Catalunya i al Lliure ni les noves exigències […]