Xavi Pijoan

Deia Buñuel que els viatges no existeixen, que sempre vivim al mateix lloc, dintre nostre. D’alguna manera, Joan Vázquez sembla fer-se seva l’asseveració del cineasta aragonès, per posar en escena un text que parla dels viaranys, sovint, tortuosos, del procés creatiu. Neon Hand és una comèdia musical trepidant amb diàlegs fulgurants, que atorguen dinamisme i fan que el temps de representació passi sense que te’n puguis adonar. L’humor impregna l’obra de principi a fi, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, en les coreografies o en la complicitat que els actors busquen amb els espectadors. Tots tres, els actors, són també cantants a Neon Hand, només acompanyats per un teclat que toquen Xavier Mestres i Joan […]

Nadia és un documental escènic que La conquesta del Pol Sud recupera deu anys després que es presentés al FRINGE i al GREC de 2014. A partir del testimoni de Nadia Ghulam i la seva experiència com a nena i adolescent a l’Afganistan dels talibans, assistim a una posada en escena sòbria que compta, a més de la Nadia, amb el suport audiovisual i la presència dels dos creadors de la companyia, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer que atorguen format d’entrevista al muntatge. Més enllà de la història personal de la Nadia, Nadia, ens obliga a posar en dubte moltes de les certeses que, com a bons eurocentristes, considerem sovint indiscutibles. Efectivament no som el centre del món, i […]

Priscilla arriba al Tívoli trenta anys després de l’estrena de la pel·lícula i vuit anys després que passés ja per Barcelona, amb un muntatge que també s’ha vist al West End i a Broadway, i segueix essent tan efectiva i divertida com el primer dia. Clàssics de la música popular (en aquest cas, el mateix repertori del muntatge novaiorquès) que fan difícil no aixecar-se de la cadira, coreografies espectaculars, grans cantants i un disseny de vestuari imaginatiu i desbocat que serveix per a explicar l’estat d’ànim al qual aspiren les protagonistes de la història. Tres grans interpretacions de les tres drags que fan de tot i tot a un gran nivell. Cal esmentar les tres dives que es despengen espectacularment […]

Àlex Rigola, de nou i feliçment, a voltes amb l’entitat de l’actor/actriu i la seva relació amb el personatge que interpreta, o dit d’una altra manera: el lloc que han d’ocupar la persona, l’actor, el personatge, el director… (fins i tot dos personatges de l’obra es diuen Ígor i Sam, com dos dels membres de l’equip tècnic de la companyia) en la representació. Fa pensar en aquell Platonov de Rigola de fa ja una dècada, en que els actors/persones romanien sempre al costat dels personatges, potser per esvair o difuminar la frontera entre ambdues entitats. A Glengarry Glen Ross, com sempre als textos de David Mamet, el més important passa als insterticis, en els moments de transició, mentre que els […]

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és present a L’últim dia, sota la direcció de Xavier Albertí. Seguim les vivències que, durant un dia, experimenta el personatge interpretat per Alejandro Bordanove, un jove de vint i pocs anys que pot ser el reflex d’una generació que s’ha trobat un món hostil i insolidari que sembla voler empènyer els seus habitants a la soledat i la desesperança. Més enllà que Cunillé torni a […]