Sergi Fäustino torna a posar sobre la taula (sobre la taules, de fet) la materialitat del cos, l’energia que l’empeny, la seva autonomia deslligada del racional. El cos que balla, el cos que es mou i que sent. Fäustino balla durant tota l’hora de representació mentre una veu en off descriu de manera, aparentment neutra, el que el ballarí executa. A la vegada, la veu reflexiona al voltant de tot allò que té a veure amb el cos del ballarí. L’aparent desapassionament de la veu en off sembla dir només obvietats, i potser és així, perquè l’única obvietat indiscutible, l’única veritat innegociable és que en aquell moment a l’Antic Teatre hi ha un cos que balla i una sèrie de […]
Xavi Pijoan
196 Recomanacions