Xavier Quero

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

A manera d’una mena de Manhattan Transfer de John Dos Passos, Barcelona 24H permet la possibilitat de seguir el fil d’altres ficcions que prenen la vida d’un ciutadà i la segueixen i entrecreuen en un ambient urbà. Ara bé, l’Era del jazz ens queda massa lluny i sembla, de vegades, una oda a la common people dels Pulp que ignoren per complet l’himne generacional dels noranta. Deixant certa linealitat de banda i deixant-nos endur per la modernitat i el compàs, ens endinsem a la vida d’uns personatges que, sovint totes les aspiracions basades en el capital sovint no són més que constructes per aïllar-nos de la soledat i assolir un reconeixement que, d’una manera o una altra, ens canviarà la […]

Denis de Rougemont afirmava en el seu cèlebre assaig sobre l’amor cortesana “L’amor i Occident” que la perfecció de l’amor és morir per amor, i tot que aquest no estava mancat de raó, sovint ens adonem que, de vegades la perfecció d’aquest resideix, és superar la mort d’aquest amor (o dels companys que ens atorgaven aquest) i amb resiliència, continuar empenyent la roca de Sísif. La supervivència com un acte d’amor propi, però també d’amor a aquells que ens han deixat perduts enmig del bosc. Aquests que ens han acompanyat per aquest feréstec lloc no sempre ho han fet per voluntat pròpia, sinó que no sempre troben els gegants gentils que ens ajuden, sinó els llops ferotges que habiten i […]

Al llarg de la nostra vida sempre hi ha un seguit de personatges als quals, posant-li només l’article al nom i cognom, es crea un consens al voltant de la identitat d’aquesta persona. En el cas que ens ocupa, fer referència a “la Comes” és fer referència a “la Comes”, perquè no hi ha ningú més que ella i no hi ha ningú més com ella. Els catalans, que som els que més acostumats hem estat a veure-la a escena o a la pantalla petita, som conscients d’aquesta afirmació i podem sentir-nos afortunats de compartir espai-temps amb ella. Generacionalment, tot i que ja fa massa que dura aquesta tirallonga, podríem considerar-la -gairebé- una mena de zeitgeist. Doncs podem connectar un […]

Un parell d’anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d’una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari. L’espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en […]