Xavier Quero

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el “The Swan Hymn” des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que […]

A mesura que el salvatge sistema capitalista avança d’una forma més i més salvatge i de les formes més inusitades, comprenem millor els símptomes i diagnòstics de la Societat Líquida de Bauman, que deixa d’esdevenir quelcom permeable i mutant per una societat canviant per a esdevenir quelcom heterogeni, insuls i sense cap mena d’idiosincràsia. Deixem de buscar les veritats reflectint-nos al mirall perquè ja coneixem perfectament la nostra fisonomia, però no ens reconeixem. De la mateixa manera que ja no reconeixem els nostres hàbits ni usos i trobem en el nostre panteó particular, un grapat de deïtats efímeres les quals desconeixem per complet el seu nom. La infància viscuda i la reviscuda, allunyada de la consciència de la globalitat i […]

Sovint la banalització que es fa sobre la salut mental fa que els problemes que els problemes derivats d’una malmesa salut mental passin de ser inconveniències, amb més o menys solució i apaivagament a esdevenir estigmes socials del que és millor no parlar-ne per allò de què diran i que tot quedi dins d’una perillosa franja de la culpabilitat per no ser un personatge totalment funcional dins d’una societat, que ja de per si, és malalta. Arribar a certs estats alterats de la consciència a causa de circumstàncies insalvables, com podria ser la mort d’un primogènit a molt curta edat, és un d’aquests casos. Fent malbé, al llarg dels anys i per motiu específic dels dos cònjuges, un llarguíssim mal […]

L’anecdòtica troballa d’una revista pornogràfica plena de fantasies masculines irrealitzables és el punt de partida de la història dels personatges protagonistes de l’obra. Les impressions sobre la narrativa que impregna aquesta van des de la hilaritat fins a la repugnància més absoluta que fa que Jo, Celia i Mary es preguntin qui són elles en realitat, si el fruit de la seva mateixa autenticitat o si s’han construït i esdevingut qui són en funció a un seguit d’expectatives físiques, socials i mentals necessàries per encaixar dins d’una societat tan masculinitzada com era la dels vuitanta i que malauradament no ha canviat gaire. El text de Clare McIntyre de 1988 té encara una vigència esfereïdora en els fets narrats tot i […]