Centre de les Arts Lliures

Un espectacle fet de cera d’abella on explorem com les segones oportunitats es graven al nostre cos dibuixant el paisatge d’una vida. Cera: 500 hores de vol és un dels projectes guanyadors de la convocatòria Hermann Bonnín 2023.

Què passa un cop has creuat el bosc i et trobes a l’altre costat, un cop et donen el vistiplau i et consideres recuperat? Aquestes preguntes són el punt de partida de ¿Y ahora qué?, una instal·lació escènica entorn de la salut mental que, des d’una aproximació multidisciplinària, investiga un procés de salut mental que va patir el seu protagonista, Cristián Weidmann.

A Objetos extraños hablando cosas sin sentido la caixa escènica és una casa, i els actors són objectes domèstics. L’espectador, equipat amb uns auriculars, es mou per l’escena i habita l’espai. Què passa dins de casa quan ningú mira? Com s’estableixen les relacions més viscerals en l’espai que anomenem llar? En aquesta obra el col·lectiu artístic Artistas Salchichas parlen de la casa i de tot el que passa dins d’ella: el temple de les relacions íntimes, allò que amaguem quan ningú ens veu.

El conspirador (o conspiradora) és un joc de taula on les espectadores es transformen en jugadores i reescriuen la història de la política. En aquesta versió del joc El candidato (o candidata), que va existir realment en l’agitat context polític del maig de 1968, jugarem amb els poders ocults i les forces de la conspiració que es mouen a l’ombra del poder mediàtic.

Estoy aquí pero no soy yo explora les múltiples connexions entre el cant, el moviment, el llenguatge, la llum i el silenci a través de la repetició col·lectiva. Aquesta nova proposta escènica del músic, escriptor i performer Adriano Galante (Seward, etc.) vol teixir una narrativa exploratòria que celebri l’abstracció del Jo a través de la interacció d’aquestes forces de la mà del cineasta i artista visual Edu Filippi.Combinant performance i cinema expandit, l’espectacle obre noves vies de possibilitat que sorgeixen quan so, paraula i la seva absència es troben en els espais més mínims. Quan cos i llum s’entrellacen i aixequen realitats visuals possibles més enllà del que és imaginable.

Quina connexió existeix entre filosofia i teatre? Quines formes presenta el saber en l’oralitat? En aquesta conferència performativa i acompanyades per una tatuadora professional, Las Huecas ens conviden a reflexionar sobre l’amistat en l’era del capitalisme realista.

La directora Lucia Del Greco s’endinsa en l’univers poètic de Dolors Miquel per explorar grans qüestions del món on vivim, com són la identitat, la incomunicació, la presència de la mort. A partir de desdoblaments sonors i corporals, Mata’m psicosi explora la fragmentació, la transmigració i la psicosi.

El Centre de les Arts Lliures estrena Weltschmerz (títol provisional), el nou espectacle de Ferran Dordal Lalueza. Un viatge a la deriva per la precarietat de les nostres vides en un món perpètuament conjugat en la immediatesa del present.

Los hijos perdidos de Dios és una obra sobre la memòria. Un relat sobre les persones que recorden i les persones recordades, i també sobre les persones que no recorden i les persones que no són recordades. Explica la història d’una família d’esquerres d’Alacant des dels anys 40 fins a l’actualitat, passant per tres moments clau de la història col·lectiva: franquisme, transició i democràcia actual. Una història plena de secrets, fantasmes i mites, com la de tantes famílies espanyoles.

El director i dramaturg Albert Arribas porta a escena una obra cabdal del teatre europeu L’Opérette imaginaire del suís Valère Novarina amb un repartiment de luxe: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró i Oriol Genís. 

L’autor i director Oriol Morales i Pujolar a Com es moren els ocells parla sobre una emoció universal que arriba d’imprevist: la por a la mort, però també la por al moment vital, que és aquella que experimenta algú que viu immers dins la voràgine imparable del capitalisme occidental.