Carles Armengol Gili

Tal com ve a dir Voltaire cap al final de l’obra, només la cultura serà capaç de salvar-nos. I aquesta idea, emmarcada a l’obra dins del context de la Il·lustració, encaixa molt bé amb el nostre present. Cada cop són més les veus que en aquest món convuls i tremendament polititzat advoquen per un reforç del pensament i de la cultura en general. I Josep Maria Flotats, amb l’elecció d’aquest text de Jean-François Prévand, demostra que defensar un teatre de les idees des d’un teatre privat és també un senyal inequívoc d’optimisme i esperança. Sentireu a dir que es tracta d’un espectacle d’un altre temps, per no dir un espectacle passat de moda, però jo crec que la seva necessitat […]

No és la primera vegada que Carme Portaceli s’acosta a personatges claus de la novel·la del segle XIX. Ho va fer amb Jane Eyre –on ja va coincidir amb Ariadna Gil– i també amb Bovary. La seva aproximació a aquests personatges femenins és sempre des d’un punt de vista nou, modern, intentant analitzar el que els motiva i quines són les seves raons. S’intenta aïllar-los del context ferri i conservador que els encotillava per anar un pas més enllà i veure-ho amb perspectiva, amb ulls del segle XXI. Aquest muntatge parteix d’una gran adaptació que Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli han fet del text de Tolstoi. Tot i resultar una mica llarg, la dramatúrgia conserva l’esperit original i […]

La road movie és un subgènere cinematogràfic que és tan vell com el cinema, però que es desmarca i obté una identitat pròpia entre finals dels cinquanta i els seixanta. En realitat es tracta de pel·lícules en les que l’argument es desenvolupa en el transcurs d’un viatge. Serien uns bons exemples del gènere Bonnie and Clyde, Easy Rider, Males terres, El diable sobre rodes o Thelma and Louise. Moltes vegades acaben sent les històries d’una fugida, d’una persecució o d’una carrera sense fi. Lògicament, en el teatre és molt difícil trobar-se amb exemples del gènere, però Fisterra és un d’ells i Llegat –vista fa poc- en seria un altre de claríssim. De fet, Fisterra juga amb el gènere per acabar […]

Un piset de Sants, cançons de la Núria Feliu sonant pel celobert, una dona que ha desaparegut, un veí sospitós, efectes paranormals… i uns quants misteris més. Aquests són els principals elements de Passaran coses fantàstiques, una comèdia amb molta màgia i uns personatges que estan fregant l’absurd tota l’estona. Potser no és una comèdia a l’ús, ni tan sols una simple comèdia esbojarrada, sinó un vehicle per sorprendre al públic a través d’un gènere poc freqüentat en teatre: la ciència ficció. L’argument de Jordi Casado i Sílvia Navarro, tot i voler parlar en el fons de la cultura de l’esforç i de les expectatives que ens creem a la vida, no és més que un instrument… tal com dèiem […]

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana. Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri […]