Carles Armengol Gili

Aquesta és una obra sobre el consentiment, i la veritat és que el propi títol ho deixa ja molt clar des del principi. És una més d’aquestes obres testimonials o semidocumentals en les que s’aborda un tema social important, ja sigui l’anorgàsmia (Els dies mentits), l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall), la transsexualitat (Cavallet de mar) o el càncer de mama (Adéu Jane!, 360 grams). Una obra amb una part de testimonis reals, una altra part de representació i una última d’interacció amb el públic. Parts o ingredients necessaris perquè funcioni la fórmula i el públic rebi d’una forma més o menys fàcil uns continguts que acostumen a ser durs i poc amables. L’obra parteix d’un text de les neozelandeses Eleanor Bishop […]

Guillem Clua és un dels autors més reconeguts de la dramatúrgia catalana més recent, un d’aquests dels que precisament no vol parlar el personatge central de l’obra que ens ocupa. Clua és un autor que es mou bé en el drama (La pell en flames, Marburg, Justícia, L’oreneta) però que també ha tocat la comèdia amb les dues parts d’Smiley o amb aquesta Mort d’un comediant, que flirteja amb diferents tons però que no deixa de banda la ironia i fins i tot el sarcasme. Es tracta d’un text brillant, sobretot en la primera part, quan a través d’un joc molt teatral assistim a una mena de Pigmalió on un veterà actor ensenya l’amor pel teatre a un jove que […]

Què hi té a veure l’argument de Fígaro amb Aquí no hay quien viva? És possible ajuntar un clàssic argument d’embolics amb Marisol o Manolo Escobar? Algú s’havia atrevit a relacionar algun cop a Mozart amb Massiel? Suposem que no, i és per això que aquesta versió totalment lliure de Les noces de Fígaro que ha fet Epidèmia Teatre resulta tan atrevida, divertida i esbojarrada. De l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart es conserven algunes melodies, però de seguida es barregen amb música espanyola dels seixanta, amb Rossini i amb moltes altres llicències que la companyia s’ha permès. Respecte a l’argument de Beaumarchais és cert que es conserva la base i també els personatges principals –amagats aquí darrera d’altres personalitats- però […]

Qui hagi vist la pel·lícula Calle Cloverfield 10 segur que trobarà paral·lelismes amb l’argument d’aquesta obra del britànic Dennis Kelly, el mateix autor del monòleg Nenes i nens (el que va estrenar entre nosaltres Anna Sahun ja fa uns anys). Però també ens podríem remetre a altres pel·lícules, com ara El col·leccionista –un drama superb que va dirigir William Wyler el 1965- o Átame, de Perdro Almodóvar. En totes elles una dona és retinguda per un home per motius diversos, però tots força sòrdids o sospitosos. En el cas de Després del final hi ha una excusa inicial que ens despista i que actua de coartada durant molta estona. El més interessant de la peça és el teixit de relacions […]

A banda dels seus drames lorquians o shakespearians, Projecte Ingenu ha optat sovint per investigar a fons en les seves posades en escena i per introduir temes tecnològics, sobretot aquells que tenen a veure amb el so i els espais sonors. Ho hem vist a La dona pantera, La ruta de la palta o El cop desert, i ara hi tornem amb aquest musical íntim que ja des d’un bon començament ens convida a escoltar tot l’espectacle amb auriculars. Uns auriculars que també utilitzen els intèrprets, intentant provocar una sensació immersiva que casa molt bé amb l’esperit oníric i quasi fantasmagòric de l’argument. Quan entrem a la sala un actor ens rep al vestíbul, i allà ens adonem que som […]