Marc Ribera

Nit d’estrena. Aplaudiments. Part del públic dempeus. Inquietud. Somriures. Mitjos somriures. Paraules sobre l’espectacle, poques -per què la gent és tímida a l’hora d’opinar, debatre, compartir les seves sensacions? Els ulls oberts, amb una lluentor especial. Els caps, sacsejats. El cors, remoguts. Bon treball. Gran estrena. Wajdi Mouawad és un dramaturg ben conegut i apreciat a Barcelona. És l’autor d’Incendis, l’obra que va esgotar entrades al Romea la temporada passada. En aquest cas, l’espectacle és al Teatre Lliure i es mou en una tessitura ben diferent, tot i que fidel a l’estil personal, honest i poètic de l’autor. Es tracta d’un solo intimista que creix -i de quina manera- fins a convertir-se en un solo quasi expressionista i colpidor, ple […]

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures. Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma. Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació […]

Fins al final és un espectacle que se’n riu del món de l’espectacle. Una producció self-made, low-cost irònica, irreverent i efectiva. Un espectacle de petit format, gran en ironia i enginy, apte per a qualsevol tipus de públic, qualsevol mena d’espai, sense cap ambició dramatúrgica, cap conflicte existencial, quasi bé sense escenografia, ni vestuari, ni teló, ni canvis de llum… però, això sí, amb molta marxa. La Gemma Martínez i la Judit Saula són les dues actrius a escena. Però també en són les autores, directores, productores i, fins i tot, tècnics de so de l’espectacle. Ens expliquen algunes històries, disfressades d’escenes, que tal vegada els han passat a elles mateixes. O potser és tot un engany. Tant se val, […]

Eurípides, Shakespeare, Txékhov, Koltés… materials complexes de treballar. Teixits delicats que cal cosir amb atenció i no són adients per elaborar qualsevol mena de peça. Autors que han aconseguit fer un ús magistral, a la vegada que subtil, del llenguatge. Dramaturgs que han aconseguit descriure amb excel·lència les unitats atòmiques de l’existència humana: les emocions, les angoixes o aquells impulsos més profunds i contradictoris que fan de la vida una lluita contra nosaltres mateixos, el nostre pitjor enemic. És per això que cal anar amb cura a l’hora de ressuscitar qualsevol dels seus textos. Cal un treball exhaustiu i meditat si volem reviure els seus personatges i insuflar l’espectador amb les seves realitats, doncs neixen del més profund de l’experiència […]

¿Dónde está Cheetah? ¿Que no sabes dónde está Cheetah? Pues mira, Cheetah ya se marchó de la selva. Se ha operado los labios y ahora es presidenta del PP catalán. Els Morancos són de visita a Barcelona. S’allotgen al Teatre Apolo. Un luxe -és l’opinió d’aquest humil espectador. Dues persones, un escenari pràcticament buit i més de dues hores de riures i riallades. Aquest espectacle (i aquesta parella d’humoristes) tenen molts mèrits. Però n’hi ha un d’irrefutable: aconsegueixen que cada rèplica -cada rèplica d’un espectacle de més de dues hores són moltes rèpliques- tingui com a resposta una enorme i descontrolada riallada del públic. Des del primer segon. El primer gag que deixa anar en César només sortir a l’escenari, […]