Markos Goikolea

Hay un gran cubo sin paredes en escena. Dentro dos mesas de oficina con sus correspondientes portátiles, una mesa de ping-pong y cuatro intérpretes atrapados en su rutina laboral. El público se ubica alrededor del cubo, pudiendo desplazarse para observar la pieza desde distintos puntos de vista. El verso de Góngora que da título a la pieza es un buen reflejo de un sistema laboral perverso del que somos tanto pastores como pasto. Lo mantenemos en funcionamiento al mismo tiempo que nos devora. Los cuatro intérpretes intercambian sus roles constantemente, ya que la identidad o singularidad de cada uno de ellos es lo que menos importa, todos somos reemplazables, intercambiables, sustituibles. Los personajes son freelancers de la economía digital, alienados […]

Álex Rigola adapta l’obra de teatre amb la qual David Mamet va guanyar el Premi Pullitzer en 1984, reduint-la a la seva mínima expressió. La peça segueix a cinc personatges d’una agència immobiliària al llarg de dos únics dies, en els quals es succeeixen tot tipus de traïcions, robatoris, discussions i, en general, actituds mesquines. Al marge de la ja esperada qualitat d’un text que es deriva de la literatura de David Mamet, Rigola manté a nivell escènic la seva proposta estètica dels últims anys i el que defineix l’essència d’aquest Heartbreak Hotel. Ens referim a la reducció de tots els elements teatrals a la seva mínima expressió. L’única escenografia present són dues cadires, el nom del títol de l’obra […]

En aquesta original, estranya i inquietant proposta, la companyia catalana El Eje uneix forces amb el director i dramaturg argentí Sergio Boris per a fer un homenatge al fracàs com a refugi. L’espai escènic construeix una mena de cova plena d’objectes acumulats sense un ordre ni lògica aparent, igual que la trama d’aquesta història, que lluny d’avançar en forma lineal es basa en l’acumulació i la repetició per a retratar l’estat anímic d’aquests cinc personatges atrapats en uns llimbs de l’error. L’antiga escola d’adults, on només queda un alumne, s’ha convertit també en taller mecànic. Tot està per reparar, tot està per reformar, tot és un error, un fracàs, inclosos els personatges, que vaguen sense cap objectiu més que sobreviure […]

Aquesta obra del Roc Esquius i el Sergi Belbel és una absurda comèdia corporativa que apunta una crítica a les relacions de poder en el sistema neoliberal. Tanmateix, el seu gran interès rau en el potent i original mecanisme narratiu que proposa. Seguint el camí de la coneguda Per davant i per darrere de Michael Frayn, l’obra es repeteix dues vegades mostrant punts de vista diferents sobre els mateixos successos. L’escenari està dividit per la meitat. A un costat està el despatx del cap, a l’altre, la sala d’espera contigua. Una porta corredissa separa tots dos espais fent que només puguem escoltar els diàlegs d’una part. Això genera situacions absurdes on l’espectador sovint no sap bé el que està passant, […]

El Zoo de Vidre és una de les obres més emblemàtiques de Tennesse Williams, a més de les més personals en estar inspirada parcialment en la seva pròpia biografia. Es tracta d’un drama quotidià, on els somnis, els records i els anhels dels personatges entren en constant conflicte amb la realitat que els envolta. La construcció dels personatges és possiblement un dels principals valors de l’obra, mostrant uns éssers frustrats però que es neguen a perdre l’esperança, cosa que ens fa empatitzar amb ells i amb la seva lluita des del primer moment. L’autor va idear aquesta obra com una proposta expressionista, tractant d’allunyar-se del realisme, va assegurar que era una obra composada de records fragmentaris. És per això que […]