Xavi Pijoan

No em canso de dir-ho: Herència abandonada (2020), de Lara Díez Quintanilla, i interpretada per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí és un dels muntatges (potser EL muntatge) més important i una de les fites més rellevants del teatre català dels últims deu anys. És clar, les expectatives per a un projecte dirigit pels qui van dur a terme al Tantarantana aquella posada en escena fa gairebé cinc anys són altes, i acostuma a passar el que tots sabem en aquests casos. Per sort, hi ha excepcions i Mary n’ha estat una. Lara Díez Quintanilla escriu un monòleg des del punt de vista de la seva àvia per balancejar-se endavant i endarrere en el temps i conèixer les dones de la […]

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona. Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe. En qualsevol cas, no és un exercici maniqueu o caricaturesc, sinó que es limita a descriure el moment d’un procés que, abans o després, caldrà que es naturalitzi. Coya posa el focus en la importància del nom d’un mateix en la cerca d’una identitat, de la de qualsevol, en la necessitat de sentir-se identificat amb el nom que […]

No deu ser casualitat que hagin coincidit en el temps tres projectes al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el professor que va voler dur el mètode Freinet a una escola de Bañuelos de Bureba, Burgos, als anys trenta, durant la Segona República: la pel·lícula de Patrícia Font (El mestre que va prometre el mar, 2023); l’obra El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bovés i Alberto Conejero; i la que ens ocupa avui, El mestre i el mar, amb dramatúrgia i direcció d’Eu Manzanares. Com dèiem més amunt, no és cosa de l’atzar aquesta coincidència. Sovint, les arts expressives/narratives assumeixen la responsabilitat d’escarvar en la memòria col·lectiva, o, si més no, se senten atretes […]

La música com a via d’arrelament però també de desarrelament. La música com a reacció d’estupefacció davant d’un món indesxifrable. La música com a mitjà de transport al passat, a la infància perduda, però també com a manera de posicionar-se en el present malgrat l’estranyesa de tot plegat. Sota la direcció de Marc Rosich, Mario G. Cortizo ha concebut un espectacle en què música i performance s’abracen per mirar d’expressar alguna cosa íntima i, probablement, inenarrable, que precisa un llenguatge particular, als marges de les convencions escèniques habituals. Cortizo s’envolta de la tecnologia més sofisticada per interpretar els seus bucles sonors que, en canvi, provenen d’elements tan quotidians com petits electrodomèstics (un assecador, una batedora, una ràdio antiga…) o una […]

Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence. Una de les preocupacions de Lauwers és el de les diferents presències amb què ens trobem a l’escenari quan assistim al teatre: qui veiem, la persona? L’actor? El personatge? Els veiem els tres? O potser sorgeix una nova entitat? Un sublime error no n’és una excepció i planteja també la qüestió de la identitat, en l’àmbit de la ficció però també com a tret bàsic […]