24 hores de la vida d'una dona

'24 hores en la vida d'una dona' representa el record que té una aristòcrata a començament de la seva vellesa d'un meravellós dia fa molts anys en el qual es va saltar les normes a què estava destinada des del seu naixement, i va seguir un impuls després de conèixer a un jove en un casino de Montecarlo.

Mrs. C, personatge interpretat per Silvia Marsó, salva un guapo ludòpata del suïcidi després perdre-ho tot al casino. Prendada d'ell, li dóna refugi, li dóna diners i fins hauria renunciat a tot si l'hi hagués demanat. El que va passar en aquestes 24 hores... només ho podreu saber anant al teatre.

Mai havia vist a Silvia Marsó als escenaris, i no per falta de ganes. Quan per fi he tingut l'oportunitat, les meves expectatives no s'han vist minvades. Tot el contrari: s'han vist superades amb escreix. Recorden aquella meravellosa hostessa de l'1, 2, 3? Doncs la mateixa figura, la mateixa bellesa, la mateixa energia, però amb molt més talent, el que dóna l'experiència i la bona feina. I com canta ...

Felip Ansola interpreta el adonis ludòpata. Un exemple més de la bona pedrera d'actors / cantants que estan poblant la cartellera madrilenya. No tenia el gust de conèixer-lo però no ho perdré de vista. Esperaré amb impaciència els seus treballs futurs.

No he esmentat que '24 hores en la vida d'una dona' és un musical i és una mostra que, quan hi ha talent, es poden fer bons musicals amb pocs instruments (tres en aquest cas) i sense canvis d'escenografia. Una partitura fosca i gens fàcil que, salvant les distàncies, de vegades recorda moments de Sweeney Todd o Jeckyll & Hyde.

24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la.  A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat.

Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a la passió per un jove bala perduda, consumit pel vici del joc. Les conseqüències de la passió, l’entrega, l’estigma social per haver-ho fet... són una llossa a la seva consciència i a l’etiqueta social que li imposen. Compensen 24 hores d’entrega absoluta si el preu el paguem tota la vida?

Cert que costa una mica entrar-hi pel to fosc, de penombres, l’intimista ambient, una diferent manera d’interpretar a la que estem acostumats, sembla que costa arrencar... Tanmateix, l’obra avança i la història s’obre pas amb l’ajuda d’una música ben delicada interpretada en directe, la il·luminació i unes llargues cortines amb que recreen un casino, la costa francesa o una església, en moments intensos, lluny de la societat opressiva i les temptacions del joc, llocs per gaudir l’un de l’altre, ja no només físicament.

Sílvia Marsó suporta el pes de l’obra i també va de menys a més, una mica insegura al principi –potser per ser una obra en una llengua diferent a la que es representava fins ara- per desembocar en una del tot creïble dona entregada de forma absoluta i alhora madura.

La seva capacitat per establir connexió amb el públic és innegable i seria una llàstima que tornés a desaparèixer dels escenaris barcelonins.

Desconec el motiu, però d'uns anys ençà l'escriptor austríac Stephan Zweig ha estat objecte de noves biografies, obres teatrals, pel·lícules... i fins i tot el musical que ara ens ocupa. Un musical que agafa una obra de 1929 i la transforma en una petita peça de cambra per a tres actors i tres músics. D'entrada no era una adaptació fàcil, ja que les obres de Zweig tenen una càrrega psicològica i una profunditat argumental que potser es perden si ens quedem només amb l'anècdota de la història i en l'ambientació de tota novel·la burgesa de principis del segle XX. Veiem que els adaptadors s'han esforçat en mostrar diferents escenes i ambients... però sembla que pel camí han quedat els valors primordials del text, o almenys s'han vist relegats a un segon terme. Suposo que les cançons i el treball musical en general -tot i que són d'una gran correcció- no acaben d'ajudar. És cert que els actors s'hi esforcen i que Sílvia Marsó, en particular, s'hi juga el tot per tot, però els temes musicals són poc encomanadissos i donen peu a una interpretació afectada i poc natural. Per altra banda, l'escenografia i el vestuari que acompanyen la peça aporten el que es pretenia, i la factura global del producte acaba aprovant amb nota... En definitiva, un espectacle que no ha arribat a assolir els seus objectius, tot i tenir elements que l'enfocaven per a aconseguir-ho.

Malgrat que, per alguna raó, Stefan Zweig sembla que estigui de moda últimament, cal recordar que es tracta d’un escriptor de principis del segle XX mort l’any 1942. En concret, 24 hores de la vida d’una dona es basa en una novel·la publicada l’any 1929. Això pot ajudar a donar context a una història que, des de la mirada actual, pot semblar-nos una mica antiquada i carrinclona. No obstant això, també és important dir, a favor seu, que no resulta gens fàcil (ni habitual) adaptar a teatre musical textos d’aquesta densitat i complexitat. Per tant, que el resultat sigui entenedor i digerible ja és, en si mateix, tot un èxit. A més, aporta al panorama una nota diferencial. Lluny de la purpurina, la festa i la certa superficialitat d’altres propostes, aquesta peça busca una profunditat i una foscor emocional de gran valor i importància. Al capdavant del projecte, Sílvia Marsó defensa l’espectacle amb una gran entrega i implicació interpretativa i és, certament, ella la que fa que l’espectador entri en la història, després d’una introducció una mica confusa amb una partitura poc convencional. Potser el seu punt més dèbil és no haver donat més protagonisme a la història d’amor i menys als dubtes i el patiment del personatge de Marsó, que no té tanta força sense haver aconseguit empatitzar més amb els seus sentiments prèviament. En qualsevol cas, es tracta d’una aposta diferent, valenta i que parteix d’un material literari d’alt nivell. Finalment, qualsevol muntatge protagonitzat per una dona de més de quaranta anys, fins que no sigui més freqüent, s’haurà de considerar una circumstància digna d’aplaudir.

Lo que en la actualidad sería la crisis de quien, tras seguir el mandato social profesión-casa-matrimonio, no alcanza la felicidad prometida y se arroja a cualquier ensoñación de hierba más verde, vendría a ser el arrebato pasional de una mujer del siglo pasado, que proyecta toda su dicha en un joven gañan por el que derrocharía su vida y su patrimonio. Este es el hilo que sigue 24 hores de la vda d’una dona, un argumento hoy en día tan carrinclón que, por mucho que esté aderezado con música y lirismo, puede que resulte difícil de atravesar el espectador. Pero por supuesto, el maestro Stefan Zweig (autor de la obra adaptada) no iba a trazar un argumento ñoño por el mero hecho de contarlo sino para trascenderlo. “Es preferible comprender que juzgar” nos dice un protagonista. Sin duda. Una comprensión que nos llega a través de un final sobrio y cuidado, el verdadero clímax de la obra, donde vemos el poco libre albedrío que tenemos al ser flechados por un espejismo de felicidad. Una comprensión con la que Zweig apela al propio perdón, ligera el peso del pasado, y que escala una pueril historia rosa a una obra de liberación mental.