Potser somiar és una faula, amb to de comèdia, sobre la pèrdua dels éssers estimats, l’enyorança, el pas del temps i sobre com l’amor perdura sempre més enllà de l’absència.
Amb aquesta obra, l’autor Antonio Tabares fa fluir una petita història plena de tendresa sobre la paradoxa de l’existència, la por de la pèrdua i l’angoixa de l’absència. Diuen que la màgia i els somnis caminen agafats de la mà. Que sense somnis no hi ha màgia i que sense màgia els somnis no s’esdevindrien. Tot i els coneixements científics que l’ésser humà posseeix avui dia, la nostra ment encara és plena d’incomptables misteris que només s’expliquen a través de l’inexplicable. Fet i fet, aquesta idea romàntica que els somnis també són somnis (“los sueños, sueños son”) ens atrau, ens conforma una idea paranormal de la realitat per intentar de donar una explicació a allò desconegut.
Tabares, que té el Premio Tirso de Molina 2011, el Premio Réplica 2012 i dos nominacions als Premis Max com Millor Autoria Teatral, reconeix que en el seu text existeixen referències personals que va anar recopilant per teixir una faula a partir de l’Imma, una dona de trenta-cinc anys que perd la vida en un quiròfan mentre l’operen d’una intervenció complicada. Una faula on la mort no és un final, sinó un principi. I on els somnis prenen tot el protagonisme.
Sinopsi
Potser somiar és una comèdia tendra i molt humana que parla de la relació íntima i especial que tots plegats mantenim amb els nostres morts i com aquests continuen influint, encara que de manera intangible, en les nostres vides. Amb tocs de comèdia i de poesia, l’obra segueix el viatge de l’Imma, una noia de trenta-cinc anys, que després de morir en una operació a cor obert, s’apareix als somnis d’aquelles persones que la necessiten. Perquè al cap i a la fi, com sap molt bé tothom, els morts són morts però no del tot.
