360 grams

Un monòleg sobre la vivència d'Ada Vilaró, que es va estrenar al Festival TNT i ha estat representat a la Sala Beckett dins de la 18a edició del Festival Escena Poblenou i formant part del cicle "Memento Mori. Recordem-nos de morir", sobre la mort, tema que la Beckett ha convertit en l'eix central de la temporada.

Una proposta que comença de forma contundent, amb una interpel·lació directa i una pregunta "però que ens passa?"

No estem contents amb el que som, no estem contents amb com som, no estem contents amb el que fem … però que ens passa?

Hem de somriure, hem d’estar contents, hem de triomfar, hem de fer, hem de tenir, hem d’estar sempre bé … però que ens passa?

Llistes i llistes de coses a fer, temes que queden pendents i passen a la llista següent, agendes atapeïdes sense espai per nosaltres mateixos, sense espai pels amics, temps sempre ocupat, ..... però que ens passa?

Ada Vilaró té 47 anys i en fa nou que li van diagnosticar el càncer que li ha fet passar per quiròfan en quatre ocasions. La seva és una història de lluita i d'acceptació. Una proposta feta des del dolor i la ràbia que va sentir, i que el temps ha apaivagat. Com ella mateixa diu ..... volia posar llum a la vida des del mateix dolor. Des d'un dolor ja destil·lat.

Una experiència molt intima que s’ha atrevit a compartir.

Ada ens explica la seva història, la de la seva mare i la de la seva àvia, rodejada de taronges que són el lligam, el fil conductor de les històries, el símbol de la fertilitat i de la vida. Ella parla i ens explica amb una sensibilitat extraordinària, però també calla i en els silencis deixa que parli el seu cos. La intensitat dels seus moviments o de la seva quietud ens captiva, ens arrossega.

La seva proposta és un crit contra les "normes" que ens dominen, que ens immobilitzen, que pesen tant que sovint no ens deixen pensar, no ens deixen decidir per nosaltres mateixos .... no ens deixen viure. Ella ha decidit que les ferides del seu pit són el camí cap a la bellesa, cap a la poesia. I amb una destral escapça tot allò que no la deixa ser feliç.

Construir aquesta peça l'ha ajudat a superar el dol i a estimar-se a si mateixa, l'ha ajudat a no deixar que la qüestionin per anar contra la norma, l'ha ajudat a cridar que la llibertat personal és irrenunciable, que cadascú ha de fer allò que vol fer.

Perquè com diu ella mateixa “la vida és una festa”.

Una proposta que ens ha deixat sense alè per la seva bellesa i la seva sinceritat.

Un magnífic llenguatge escènic on tot està lligat, filmacions, il·luminació, so, gest, moviment, paraula, silenci, ... Un extraordinari exercici d'autoestima que ens ensenya a mirar amb uns altres ulls.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Què ens passa?

Amb aquesta pregunta comença el solo d’Ada Vilaró.

Aquest monòleg es va estrenar fa uns mesos al TNT i avui teniu l’oportunitat d’anar-lo a veure a la Sala Beckett. Dic avui perquè tan sols ha estat programat dos dies.

Què ens passa? Perquè hem d’estar sempre bé?

Què volem? Ser algú? Triomfar? Tenir-ho tot?

Quin sentit té tot plegat?

“360 Grams” parteix d’una experiència personal que la pròpia Ada Vilarò va viure, quan en el 2010 se li va detectar un càncer de mama en el que va perdre un pit. Per una dona, el pit és una part fonamental del seu cos, és la seva feminitat, la seva imatge i la seva identitat. Perdre’l és una experiència molt dura. És una pèrdua, i com a tal, es necessita un procés de dol per tal de poder-ho acceptar.

“Tinc només un pit i no per això el meu cos deixa de ser bell”

Ada Vilaró comparteix la seva experiència primer des de la reflexió. Preguntes directes que ens fan plantejar quines són les coses que ens empenyen a formar part d’un col·lectiu, que l’únic que vol és voler, voler i voler. Voler ser algú, voler tenir, voler triomfar, voler ser perfecte, voler agradar, ser millor. Ho volem tot!!! I això implica temps, molt de temps, i llistes, moltes llistes. Llistes en les que hi tenim apuntades coses que volem fer, coses que volem aconseguir,...

De cop apareix el silenci. I reflexionem.

Les taronges són presents en tota la representació, és l’element de fusió més important dins la posada en escena, són el lligam, la simbologia i el fil conductor de les diferents escenes.

“360 Grams” és una proposta que uneix interpretació, llenguatge visual (imatges, escenografia, il.luminació)i llenguatge escènic (gest, moviment, coreografia).

Ràbia, tristesa, por, disgust, plor, soledat, silenci, mirar-se davant del mirall, dubtes, postures, neguit, sentir-se menys atractiva, rebuig sexual, sinceritat, positivitat, prioritat, valorar, ganes de viure.

“360 Grams” és una crítica als canons de bellesa, una crítica a la superficialitat, un desafiament als estereotips, una reflexió sobre qui som, qui volem ser i quines son les nostres prioritats. És valorar, viure i celebrar cada instant de la nostra vida. És trencar normes. És acceptar-se tal i com som. És gaudir de les petites coses i celebrar que som vius. Perquè tal i com diu l’Ada, “la vida és una festa”

“Quan la vida et parteix en dos es desplega davant teu l’oportunitat de travessar el dolor i redescobrir el misteri de la bellesa. Una bellesa política que combat la superficialitat i desafia estereotips. Que em transforma i et transforma. Una bellesa que és la que és, amb les seves diferències. Una veritat que abraça i estima la vida. La teva mirada compte, és important, suma. Com va dir John Berger: No estic despullada tal com sóc, sinó que estic despullada tal com tu em veus”

Amb aquest vestit també si pot viure.

No us la perdeu!!!