Sinopsi
3efímers parla de tu, i també parla de mi, i també d’ell. Parla de tots nosaltres. Però sobretot parla d’ells, d’ells tres. 3efímers neix de la necessitat d’explicar-nos i del buit de l’existència d’aquesta explicació. Del perquè fem i desfem. De la recerca en l’altre i de la perspicàcia de la solitud. De l’instant decisiu i de l’oblit. 3efímers parla d’aquest moment, d’aquest instant, de l’aquí i l’ara. 3efímers són tres peces dramàtiques breus que giren al voltant del moment passatger, de l’efimeritat. 3efímers no deixa de ser un encàrrec per encomanar a tres dramaturgs tres peces breus per a tres joves actors de la mateixa franja d’edat. Aquestes peces han de ser concebudes per ser portades a escena sense que tinguin res a veure l’una amb l’altra.
Tres dramaturgs. Tres actors. Tres peces per a tres experiències. Efímer, la fugacitat del temps. I tot això dut a escena des de la visió d’una dona.
*****
L’últim sopar, de Gerard Guix (català i castellà): Un amfitrió. Dos convidats. Tres persones en un mateix sopar. Dos es coneixen entre ells, el tercer no coneix ningú. Un sap tot el que ha de passar aquella nit; els altres dos no. El sopar, tot i la incomoditat del primer moment, sembla transcórrer amb naturalitat i bon ambient. Hi ajuda el vi; molt. De sobte, enmig d’una animada conversa, l’amfitrió s’aixeca, obre la finestra i salta al buit. Ara només queden dos convidats que no es coneixen entre ells, en una casa que no és la seva, amb un problema de dimensions descomunals per resoldre abans que la resta de veïns no descobreixin el cadàver de l’amfitrió al celobert.
7 segundos, de Marc Angelet (castellà): Explica el cas real d’un director d’orquestra que va patir una malaltia que el va deixar amb una capacitat de memòria de 7 segons. Ho va oblidar tot abans de la malaltia, menys dues coses: l’amor que sentia per la seva dona i la seva capacitat per llegir i tocar música. Havia oblidat els seus fills, els seus pares, tot allò que l’havia definit al llarg de la seva vida. Era incapaç de mantenir una conversa de més de 7 segons, redescobria a cada instant l’habitació on vivia des de feia quinze anys, però quan seia al costat de la seva dona i tots dos es posaven a tocar el piano, redescobria qui era i qui havia estat.
R.I.P., de Javi J. Moyano (català): Quinze anys després, en Pau, l’Ivan i en Roger tornen a la cabanya on passaven les vacances de petits, per celebrar l’aniversari de l’Anna, la nòvia d’un d’ells. Però abans que l’Anna bufi les espelmes, en Pau s’endinsa en el bosc i s’hi adorm. En despertar, creu haver somniat alguna cosa important, però només pot recordar un riu, el riu on es banyaven de petits. La vida d’en Pau sembla dependre d’aquest somni, però cada segon que passa el somni s’esvaeix inexorablement.
