Abans que es faci fosc

Abans que es faci fosc” (“Going Dark”, 2012) de la britànica Hattie Naylor, autora també del monòleg “Ivan i els gossos” que vam poder veure fa uns nou anys al Lliure, és un text en el que l’autora vol expressar ,de manera vitalista, el patiment real que comporta per a una persona afrontar una discapacitat, en aquest cas la pèrdua de la visió.

Neus Bonilla i Carme Camacho signen la traducció, adaptant-lo a un canvi de personatge respecte al text original . En l’obra original de Hattie Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla el personatge protagonista és una dona. Com no he vist la versió masculina, no puc assegurar si el punt de vista és el mateix en ambdós casos. Però com a dona i mare m’he ficat dins la pell d’ella i no sé si hagués estat valenta i positiva com ella. Per mi la pèrdua de la visió és una de les últimes coses a les que voldria haver-me d’enfrontar.

Pep Pla dirigeix aquest muntatge amb molt d’encert i cuidant tot mínim detall.

L’equip artístic és una part molt important dins aquest muntatge. La interpretació de Míriam Iscla, única actriu sobre l’escenari , és realment brillant. Iscla ens arrossega en un gran ventall d’emocions; amb ella travessarem totes les etapes del dol ( negació, ira, acceptació, superació). L’espai sonor a càrrec de Toni Ubach és realment increïble, podem escoltar des de sons realistes, com el transit, els trons d’una turmenta o els cops de pal de cec; com sons més acústics i abstractes que ens transporten a situacions de l’imaginari o dins la ment de la protagonista. El disseny d’il·luminació de Joana Serra ens endinsa dins i fora l’univers, marca els canvis d’espai . La intensitat i graduació de la llum ens va endinsant cada vegada més cap a la foscor total. L’espai escènic dissenyat per Xavi Erra és abstracta i minimalista. Les imatges fotogràfiques i els vídeos dissenyats per Vicenç Viaplana transformen l’espai escènic en un espectacular planetari, la veu en off de la filla, en fi, tots brillen, mai ben dit, amb llum pròpia.

Una de les coses que més m’ha agradat, tot i que pot ser ha estat una mica extensa, ha estat la divulgació científica del muntatge amb el que he après i descobert un munt de coses interesants que desconeixia, com per exemple que estem fets de pols d'estrelles.

“Abans que es faci fosc” és una peça de performance amb un sorprenent llenguatge teatral poètic i metafòric. L’espai escènic, els objectes que apareixen a escena, el conte de bona nit, la ceguesa i el cosmos i els sons abstractes en son alguns exemples.

“Abans que es faci fosc” és una obra que emociona i commou. Una obra que ens fa reflexionar sobre lo insignificants que som dins la immensitat de l'Univers. Una obra que ens convida a acceptar quines són les nostres limitacions. Una obra de superació, acceptació, reflexió i lluita.

Si teniu oportunitat d’anar a veure aquesta petita joia, aneu-hi.

(Vist a l’Espai Escènic de Ca l’Humet)

L'obra comença amb el diàleg de la protagonista -una astrònoma que treballa en un planetari- amb la seva filla, una nena que escoltarem diverses vegades al llarg de l'obra però que no veurem mai... Aquest presagi, que de mica en mica s'anirà convertint en un fet constatable, és el motor que fa moure aquesta història. Una commovedora història sobre una persona que pel seu ofici sap veure fins a la més recòndita estrella, però que en el terreny personal està desenvolupant una malaltia que aviat la deixarà cega. Les dades científiques, les vivències domèstiques i els neguits més íntims van donant forma a un relat que a vegades cau en repeticions, però que es gaudeix per la seva honestedat i la seva capacitat de variar el ritme cada deu minuts.

Pep Pla ha fet una direcció intel·ligent, àgil i clarificadora. Els canvis de ritme i la cura del text són dos pilars fonamentals de la direcció, tot i que sense Míriam Iscla res es podria entendre. La seva composició actoral torna a ser impecable, i per si fos poc, ens deixa veure registres als que no ens té acostumats. Sens dubte estem davant d'un text prou interessant i d'un espectacle brillant, mai millor dit, ja que la seva estètica de planetari ens dona escenes bellíssimes... No us la perdeu.

Podria semblar, un cop llegida la sinopsi d’aquesta obra, que estem davant d’una proposta d’una intensitat dramàtica difícil de digerir. La història de la treballadora d’un planetari a la qual li diagnostiquen una malaltia degenerativa que la deixarà cega és, sens dubte, un material tan interessant com delicat. Però res més lluny de la realitat. El gran valor d’aquest muntatge és aconseguir alleugerir la càrrega de la seva premissa per fer-la assumible per l’espectador sense frivolitzar, banalitzar-la o restar-li ni una mica de la seva profunditat. Com ja ha fet altres vegades, Míriam Iscla torna a demostrar el seu immens talent interpretatiu per emocionar-nos amb les preocupacions i angoixes d’aquesta dona en plena crisi existencial que ha de fer-se càrrec de la nova situació, a més de trobar la manera d’explicar-li a la seva filla petita. La peça travessa intel·ligentment totes les fases del dol al llarg d’un monòleg replet de bellesa, tristesa i vitalitat. Aquesta peculiar barreja entre fatalitat, pinzellades humorístiques, humanisme, ciència i reflexions filosòfiques resulta una experiència captivadora, on pares i fills es podran sentir identificats. Però més enllà de la part personal, la ceguesa a Abans que es faci fosc funciona com a una metàfora fantàstica de l’ésser humà, ja que, en certa manera, tots estem cecs davant del nostre destí i el de l’univers. I no és fàcil bregar amb això.

La idea de posar en escena  aquesta proposta va venir de part  de la Míriam Iscla, que en veure el monòleg "Ivan i els gossos" (vegeu la nostra ressenya del 2012), va buscar més textos de la mateixa autora, la britànica Hattie Naylor.

ABANS QUE ES FACI FOSC (“Going Dark” en angles) és un altre monòleg de l’autora d’un home amb el seu fill. Consensuat amb ella es va convertir en el monòleg d’una dona i la seva filla. El muntatge original de Going Dark es va estrenar en col·laboració amb la companyia experimental Sound&Fury, el Young Vic i el Science Museum de Londres la temporada 2013-14.

Anna és una dona astrònoma que basa la seva professió i la seva vida en la mirada llunyana cap a l'univers. Afectada d'una malaltia, la retinosi pigmentaria, va perdent la visió i amb això canvia el seu punt de vista, ja que de mirar lluny es veu obligada a mirar cap endins.

Forçosament canvia la seva manera d'enfocar la feina, canvia la relació amb la seva filla i amb la seva mare i amb la vida en general. El seu procés de mirar lluny a mirar endins passa pel procés de dol que provoca qualsevol pèrdua: la negació, la rabia, la tristesa, i finalment el pacte amb el que és inevitable.

Un monòleg dividit en 29 escenes, moments curts i concrets en els que anem veient l'evolució de l'Anna, escenes situades en diferents llocs: al planetari, a casa, al carrer.

Una magnífica posada en escena amb la creació d'un viatge emocional, un món visual, lumínic i un món sonor. Barreja de tecnologies que ha comptat amb un gran equip tècnic: Xavi Erra espai escènic, Miriam Compte vestuari, Joana Serra disseny de la il·luminació, Vicenç Vilaplana disseny del vídeo, Irene Ferrer ajudant de direcció i regidoria i Toni Ubach a l'espai sonor.

Una proposta immersiva que ens fa sentir que formen part  d’aquest univers on viu la protagonista. Una gran feina d’en Pep Pla com a director de la proposta.

Una peça d'una gran intensitat emocional que no cau en el dramatisme que la situació podria provocar, i que ens fa veure que dins de la foscor és també possible veure la llum.

Esplèndida, immillorable la interpretació de la Miriam Iscla a la que admirem profundament i insuperable, al nostre entendre, la posada en escena. 

Una proposta molt i molt recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ