A partir del concepte de finestra com una obertura en un mur per donar espai a l’aire ia la llum, sorgeix Adesso la finestra: la versió escènica d’un llibre amb el mateix nom.
Entre dos mons, les paraules d’un llibre i una escriptora, una ballarina apareix amb pont, el cos és un llindar.
Imaginem aquesta nova peça com una casa.
Sinopsi
El teatre i la casa s’oposen pel que fa a la noció de ritual públic i privat. L’escenari no pretén ser aquí un lloc de demostracions, sinó un lloc íntim de manifestacions per poder sortir dels marges físics de el nostre entorn i observar les tensions de les forces que regeixen la mateixa idea de vida. Un espai quadrat ocupat per objectes i records.
En aquesta nova creació ens hem centrat en un aspecte de la casa: La finestra. Amb la significació segons el diccionari: una obertura en un mur per donar espai a l’aire ia la llum comença la tasca compositiva. Aquest treball intenta qüestionar-se sobre els fragments, retallades de vida, situacions que es deixen veure a través de un marc. El cos com una finestra i la mirada de laltre com una possibilitat per ingressar ell.
Més enllà de l’estudi actual que es pugui fer quant a allò arquitectònic, simbòlic i virtual, la matèria finestra resulta des dels seus orígens una necessitat vital de l’ésser humà, un focus que el connecta amb una realitat atmosfèrica i sensorial. Allà rau, segons aquesta recerca, la clau per veure el món i obrir-s’hi.
Al segle XXI en ple caos, convulsió i conflictes globals, els eixos segueixen sent els mateixos: la vida i la mort, l’amor i la solitud, la gana i l’excés de recursos, la manca de justícia i el futur. Com en un sistema necròfil estem, hem triat un personatge mort en què la seva història de vida reuneixi gran part de els temes esmentats anteriorment.
Són els anys 70 a Argentina, en plena dictadura militar l’escriptora romana Norma Carino de Patini arriba a la seva llar al barri de Montserrat, Buenos Aires. Ve de robar i es disposa a escriure. Objectes inútils, papers vells, animals reals, fantàstics i imaginaris conviuen amb la peculiar italiana. Les misterioses bipolaritats entre el record i la imaginació entre la dada biogràfica i la línia ficcional seran posades en evidència a través de la intèrpret que entra a jugar a lespai escènic.
La idea del fantasmal com l’inexistent en carn, corresponent a un temps passat també és un punt de reflexió en aquest abordatge, posant allò fantasmal com una cosa carnal i del futur com un temps que es materialitzarà a partir de situacions inesperades.
