Adictos

Ja fa anys que ens trobem històries distòpiques per tot arreu, tant a la literatura com el cinema o la televisió. Costa més trobar aquestes històries al teatre, però en els darrers anys n’hem tingut alguns exemples: La nostra parcel·la, Salvació total imminent... o l’adaptació teatral d’Assaig sobre la ceguesa, entre d’altres. Les característiques d’aquest tipus de relat impliquen un món canviant, un nou ordre social, unes noves regles... i sovint una trama en la que alguns personatges intentin revelar-se contra la nova societat i buscar una justícia implícita. També és interessant que la trama tingui una intriga, un misteri o alguns fets inexplicables pels que la protagonitzen. És a dir, que generi tensió i que faci sortir a l’espectador del teatre amb un cert desassossec o una gran intranquil·litat pel futur més immediat.

A Adictos ens trobem una premissa original que podria donar peu a una bona història: una empresa de noves tecnologies presenta una nova aplicació que amaga un gran secret, i de seguida una organització contrària intentarà evitar-ho de la forma que pugui. A part d’això, l’obra no presenta res més del que anunciàvem abans. No hi ha una intriga prou interessant ni tampoc es genera tensió a l’escena, sinó més aviat tot el contrari. La direcció és desmenjada i fins i tot apàtica. Les actrius, totes de provada qualitat i versatilitat, es mostren una mica perdudes enmig d’un escenari de blanc immaculat i una llum blanca que intenta donar la sensació d’hospital o laboratori. Una sensació d’asèpsia i fredor que no ajuda a l’espectador a implicar-se en l’argument, ni tampoc en la proposta.

Podem dir, però, que la gran notícia és tornar a tenir a la cartellera barcelonina a una de les actrius més admirades, la gran Lola Herrera. La seva professionalitat, amb 87 anys molt ben portats, salva algunes escenes impossibles i demostra que encara la podríem veure defensant textos de més alt nivell.