Sinopsi

1932. L’alemany Martin Schulse i el jueu nordamericà Max Eisenstein comparteixen una gran amistat i són socis d’una galeria d’art a San Francisco (Califòrnia). El Martin ha decidit tornar al seu país amb els seus, mentre que el Max es queda a San Francisco per dur el negoci comú. Han promès d’escriure’s i ho fan des del moment de la seva separació perquè s’estimin com a germans.

A principis de 1933, a Alemanya, Hindeburg deixa el poder a un nou canceller, el nacional-socialista Adolf Hitler. Mentre es produeix el tràgic ascens del Tercer Reich, la tendra complicitat de les primeres cartes bascularà subtilment fins a l’horror. Els dos homes viuran aquest gir històric en detriment de la seva amistat, i a la llum de la seva correspondència quedarà atrapada, com en una instantània, no només tota la tragèdia de l’Alemanya nazi, sinó a més una altra història, intemporal i universal; la variable i imprevisible condició de víctima i botxí de l’ésser humà.

Durada:
65 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 3

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Complint amb els cànons del subgènere

A aquestes alçades, el teatre epistolar s'hauria d'entendre ja com un subgènere. No sabem massa bé com va sorgir, però en ocasions dóna la sensació que és fruit de la recerca d'una producció còmoda, i sobretot rendible. La idea és agafar un text més o menys emotiu o potent (en general, adaptat d'una novel·la, també epistolar), un parell d'actors solvents i una escenografia mínima. La direcció sovint també acostuma a ser mínima, ja que ni hi ha canvis d'escena, ni grans moviments, ni accions dramàtiques massa clares... La paraula és el més important, encara que sigui una paraula escrita per ser llegida més que per ser escoltada.

Dins d'aquesta tradició tenim muntatges més o menys coneguts, com el de Cartes d'amor, amb Sílvia Munt i Sergi Mateu, o el de 84 Charing Cross Road, dirigit per Isabel Coixet. També tenim els exemples de la popular Contra el viento del norte o el de la recent Estimat mentider, vista fa poc al Teatre Akadèmia. En realitat, la peça que ara ens ocupa ja va tenir una versió amb Jordi Bosch i Ramon Madaula.

La pregunta és... aporta alguna cosa aquesta nova Adreça desconeguda? Podríem dir que la seva aportació més important és recuperar pel teatre català dos actors "molt nostres" que últimament es prodiguen més en cinema i televisió. El resultat és d'una correcció absoluta, com demanen els cànons del subgènere. El text compleix, i fins i tot commou en els moments esperats. Els actors compleixen, tot i que Homar sembla més còmode amb la proposta que no pas Eduard Fernández. L'escenografia compleix, des del seu buscat minimalime. I la direcció, signada pel mateix Homar, sembla més un pur tràmit. En resum, l'espectacle agrada i convenç, però sempre he pensat que el teatre era més que correcció i fórmules segures.

19/04/2014
Llorenç Prats Canals

Estic una mica cansat de veure obres d’un, dos, com a molt tres personatges. Trobo a faltar muntatges amb un elenco com déu mana. Però ves, la crisi ens afecta a tots, als actors que han de minimitzar costos perquè la festa els surti a compte (La Gemma Brió plega el seu esplèndid Llibert perquè diu que tot i sent tres no en poden viure, i no crec) i jo no puc anar a veure segons quins espectacles perquè al preu que costen no m’ho puc permetre. Al Liceu continuen fent propostes interessantíssimes, però qui punyeta pot anar al Liceu si no és un privilegiat que s’ha salvat de la crisi, o a Cap Roig o a Perelada …? Sempre m’ha agradat tota mena de teatre, i de concerts i moltes altres coses, però m’he convertit, per força, en un espectador quasi exclusivament de teatre alternatiu. Si la crisi dura gaire més , hauríem de mirar de trobar solucions més imaginatives.
No és que Adreça desconeguda sigui teatre experimental, ni en el fons ni en la forma, però si és teatre de text més o menys monologat, com gairebé tot el teatre de dos personatges. En aquest cas no m’atreia l’obra (un tema tan tòpic) ni el format (queda dit), sinó els actors i sobretot la curiositat de veure com se’n sortia l’Eduard Fernández, que tants bons papers ens ha donat al cine, però que jo no recordo haver vist mai fent teatre. El cas és que a la primera part hi havia un desnivell apreciable entre un Lluís Homar impecable (no entusiasmat però impecable) i un Eduard Fernández una mica afectat, buscant una fluïdesa espontània que no acabava de trobar. Afortunadament per a tots, l’obra fa un gir inesperat, que li dóna un cert intríngulis i en aquest gir el text regala a l’Eduard Fernández un nou personatge, destinat a guanyar-se la complicitat del públic, i se’n surt molt bé, aconseguint una mena de taules en la partida que se juga en molts sentits i una sensació que no has perdut el temps, has passat una estona més entretinguda del que esperaves i has confirmat que tenim un planter d’actors i actrius, que, per si sols, ja valdrien la ibdependècia.

02/05/2014
LLUÏSA MOLNER VENTURA

Els nostres dos grans actors excepcionals, impecables, com sempre.
L’obra és un texte deliciós, que fa honor al llibre. Per mi imprescindible. La vàrem veure a La Villaroel amb l’escenari al mig, amb els actors a mig metre…a les hores la cosa millora…Lluïs Homar i Eduard fernandez “for ever”!

27/04/2014

Deixa la teva opinió