Afterplay

Amb les despulles de dos personatges de Txèhov (Sonya Serebryakova, d’Oncle Vània i Andrei Prozorov, de Les Tres Germanes), Briam Fiel ha fet una filigrana, reciclant-los fins el punt de bastir una obra memorable que l’Imma Colomer, com a directora,  ha sabut portar a l’excel·lència. Si als personatges del dramaturg rus ja els costava trobar la felicitat, imagineu-vos con estan vint anys després, però sortosament el que no han perdut és la tendresa, això sí, amb més tristesa per tot el que els ha passat de llarg i que no van ser capaços d’aconseguir. Quan la van estrenar a l’Atrium la feien uns immensos  Fina Rius i el Pep Ferrer, ara substituït per Toni Sevilla, que segurament també estarà excel·lent. Si no l’heu vist espavileu-vos, és imprescindible i l’Espai Lliure de Montjuic serà un marc perfecte perquè és obra que agraeix la proximitat, és més, la necessita.

Primer una obra realitzada a la Sala Atrium de Barcelona, encara que la vaig poder gaudir fa pocs dies al Teatre Aurora d'Igualada. Aquest text torna a la cartellera de Barcelona amb el Teatre Lliure.

Un retrobament, on  Toni Sevilla interpreta a l’Andrey de “Les tres germanes” i Fina Rius a Sonya de “L’oncle Vània”.

La conversa d’Andrey i Sonya, és cortès i mesurada al principi, i després amb més franquesa, gràcies als nombrosos glops de vodka i la familiaritat aconseguida. Parlen de les misèries d’un passat que els persegueix, que mai els deixa viure el present, perdent tota oportunitat de poder viure-ho.

El treball de direcció ha estat tot un treball de creació de personatges, que porten moltes capes. S’ha agafat uns personatges desgraciats per poder crear l’obra.

Com que tot succeeix en un cafè de Moscú, no cal gaire escenografia.  Un parell de taules, unes cadires per poder situar-nos i una llum per posar l’ambien íntim que necessitem.

A partir d’aquí, els espectadors envoltem la taula que succeeix tota l’obra per poder veure els secrets dels personatges, entrar en el seu propi univers a partir de la paraula

Més informació ...

Entre la gran varietat de textos creats pels dramaturgs actuals d’arreu del món, resulta habitual trobar (idiosincràsia de la postmodernitat) petits experiments basats en el treball d’altres autors que, d’alguna manera, han marcat la nostra forma d’entendre el teatre. A mig camí entre l’homenatge i l’obsessió, Afterplay pren com a punt de partida una trobada fortuïta entre dos personatges de dues obres diferents de Txèkhov: Sònia (Oncle Vània) i Andrei (Les tres germanes). Aquesta confluència, que no es dóna en les obres originals, atorga una segona oportunitat a la vida d’aquests dos perdedors amb una barreja molt peculiar d’humor i tristesa. Així, la proposta de Brian Friel (conegut per les seves adaptacions teatrals de Txèkhov, Ibsen o Turgenev) genera d’entrada la curiositat que qualsevol seqüela d’una història coneguda provoca, amb l’afegit de que aquí l’interès es doble. En quant a la posada en escena d’Imma Colomer, val a dir que recrea perfectament l’ambient del que seria un cafè de Moscou de 1920, adoptant un to realista molt propi de l’univers txekhovià. Els actors, Fina Rius i Toni Sevilla, respectables veterans, fan una esplèndida tasca interpretativa regalant-nos tot un conjunt de moments de gran tendresa. Ara bé, el problema escau en que s’han de conèixer molt bé les referències de que partim per captar l’experiment en la seva totalitat. La idea és bona i s’aguanta per sí mateixa, però neix deliberadament sota l’ombra de Txèkhov i això pot fer que alguns espectadors, no coneixedors de qui són la Sònia i l’Andrei, els hi sàpiga a poc, per no poder valorar l’excepcionalitat de la seva trobada.