Agrupación Señor Serrano: Kingdom

KINGDOM vol donar una visió palpable de la societat capitalista i patriarcal actual. Proposa una identificació del model amb la figura de King Kong i els plàtans.

A través de King Kong i el que representa (virilitat, força irresistible, irreflexió, desig, instint, naturalesa salvatge) es mostren els mecanismes que actuen dins del model econòmic i social d'Occident i que ho arrosseguen a crisis cícliques.

L'altre element de l'espectacle són els plàtans i la indústria del plàtan com a exemple perfecte de què és el capitalisme i com funciona.

Un espectacle on es posa en un mateix sac tot d’elements dispersos que, en conjunt, generen la visió de la societat capitalista i patriarcal de la que volen parlar: plàtans, King Kong, consum, coreografies virils, publicitat, punk rock, supermercats, creixement, descontrol, expansió, multinacionals, escassetat de recursos, cops d’Estat, zoofília, homes, molts homes, en una festa sense fi.

Un espectacle que comença fent-nos veure, que malgrat el que llegim en premsa, de veus derrotistes, augurant una caiguda del sistema, vivim en el millor dels mons possibles, i repeteixen a manera de mantra que "estem bé, estem bé".

Una nova proposta que torna a combinar l'ús del vídeo, la performance, les maquetes i la música en directe per crear un micro univers en escena i transmetre el seu missatge. Aquesta vegada els creadors de l'Agrupación Señor Serrano, no surten directament a escena i han comptat amb la participació dels actors Diego Anido, Pablo Rosal, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz i Nico Roig que és també el responsable de la música.

Una companyia catalana que realitza el 90% de les seves representacions a l'estranger en festivals i teatres d'arreu del món. Actualment l’Agrupación Señor Serrano està liderada per l’Àlex Serrano, responsable de la direcció artística, en Pau Palacios, encarregat dels continguts i la comunicació, i Barbara Bloin, al capdavant de la gerència i la producció.

Com tots els seus espectacles, Kingdom ha tardat dos anys a ser "construïda" i els seus creadors són l'Àlex Serrano, en Pau Palacios i en Ferran Dordal. Kingdom suposa un pas endavant, una versió corregida i augmentada del llenguatge d'aquesta companyia.

Un divertit i BRUTAL espectacle amb un final apoteòsic i espectacular, que ens ha deixat una petjada que ens costarà oblidar. Al mes de febrer del 2019, oferiran 6 representacions dins la Temporada del Teatre Lliure.

Per veure la ressenya original només cal clicar en aquest ENLLAÇ ... a més a més, en aquesta podreu escoltar, l'interessantíssim debat que va haver després de la representació.

Al llarg de la seva trajectòria, l’Agrupación Señor Serrano s’ha guanyat, merescudament, una tan bona reputació internacional que, en alguns casos, els pot acabar jugant en contra per un excés d’altes expectatives. Potser aquest és el cas del seu nou espectacle, Kingdom, on trobem molts dels elements propis de la seva idiosincràsia escènica: una barreja original de vídeo en directe, maquetes, text, performance, so i objectes. En aquesta ocasió, el muntatge parteix d’una troballa molt original: la utilització dels plàtans i la imatge de King Kong pujant i caient una vegada i una altra del gratacels (al llarg de les pel·lícules de les diferents èpoques) com una sàtira al·legòrica del capitalisme i el funcionament dels mercats. A nivell visual, la proposta és precisa, interessant i detallista. D’altra banda, la idea aconsegueix moments molt suggerents, divertits i crítics. El problema és que, en conjunt, acaba resultant un concepte estirat al màxim que transita diferents estats d’ànims a la recerca d’un clímax sensorial proper a un èxtasi de discoteca de música electrònica (literalment, en el darrer tram). La força d’aquest desenllaç és contundent i innegable. Malgrat això i la claredat de la seva metàfora, es troba a faltar més desenvolupament en el contingut del seu discurs i la introducció de més idees o diferents punts de vista que superin una sensació de reiteració on la peça, en molts moments, sembla quedar-se estancada.

Els Sr. Serrano tenen una manera, estil i llenguatge únics de fer teatre, caracteritzats entre d’altres per l’ús de vídeo en directe, utilització de referents audiovisuals lleugerament fora de context o amb una finalitat diferent de l’original, ús d’objectes i miniatures… per a denunciar situacions com l’especulació immobiliària, el relat de bons i dolents o els refugiats.

En aquesta ocasió han apostat (llàstima) menys per la manipulació d’objectes i més per la part d’interpretació. I aquí està l’etern dilema: si un artista segueix aferrat a allò que tant bé fa i li funciona, diem que es repeteix i si innova, que han perdut el seu camí. Segueixen, i em pirra, explicant-nos mentides o mitges veritats d’una forma tan i tan convincent que tot i saber-ho, te les creus. Magnífics en aquests joc entre veritat i mentida, realitat i reflex.. Es manté, això sí, la sàtira, la denúncia i els referents pop a dojo. En aquest cas, se’n foten del capitalisme, lligat amb el masclisme més animal (King Kong). I tot vehiculat a partir d’una fruita, el plàtan, que resulta que era la fruita prohibida i que permet parlar (massa breument) de la United Fruit Company, que va fer i desfer com va voler (cops d’estat, suborns, poder omnímode...) a força països, origen d'allò de "repúbliques bananeres".

Ens mostren el frenesí exagerat del capitalisme, el fer-nos creure que “estamos bien”, l’ànsia devoradora de les empreses que només miren el resultat a curt termini (gairebé satisfacció física animal), èxtasi immediat que lliga amb la tremenda haka homoeròtica final al ritme de música electrònica que a mi em van fer venir unes ganes boges d’afegir-me a la coreo, les crisis cícliques per ser cada vegada mes forts (un “cicle sense fi” ben lluny d’aquell d’El Rey león).

En resum: A mig camí, per mi, de Katastrophe (amb la que no vaig connectar gaire) i les fascinants A house in asia, BBBB o Birdie. El resultat és més divertit i simpàtic però la critica i la reflexió m’ha semblat més diluïda i superficial.

El teatre performatiu és esmunyedís perquè és conscient de sí mateix com a experiència única i íntima que un cop acabada potser formarà part de la memòria d'algun espectador però que no quedarà fixada enlloc. Els espectacles de l'Agrupación Señor Serrano deixa a la vista els seus trucs per posar en evidència la inconsistència i la delicades del material amb què fabriquen les seves accions que, inevitablement, s'esfumen. L'evanescència de Birdie, House in Asia... recau, entre d'altres, en la subtilesa del discurs, en la ironització dramàtica que interpel·lava els espectadors, els incomodava perquè els situava en el focus, al centre d'allò que denunciaven.

Kingdom, mitjançant el live cinema, les maquetes, fotografies, videos documentals, música en directe... parla d'una de les estratègies més perverses que el capitalisme ha fet servir per a perpetuar-se: crear noves necessitats. En aquest sentit, la història del plàtan és prou efectiva a l'hora de posar de relleu la manca d'escrúpols amb la qual les grans multinacionals han imposat allò que els ha calgut imposar, amb total impunitat.

ASS ha volgut evitar, en aquesta ocasió, la ironització, i ha donat forma  d'apologia del capitalisme a la història. Si no reeixeix és perquè l'espectador és coneixedor des de ben d'hora d'allò que es vol posar de manifest i acaba essent un discurs ingenu. Alhora, l'espectador és desplaçat i només té lloc per a assentir i reafirmar-se en idees que ja tenia abans de veure Kingdom. No ha estat commogut, no ha estat assenyalat com a partícep de tot plegat.

No ho sé. No és fàcil mantenir aquest estil inèdit de fer teatre a base de figuretes, madelmans i joguines comprades al basar xinès de la cantonada, i projectar-ho tot a una pantalla gegant. I si com fan (han fet) els de Agrupación Señor Serrano oferint teatre-denúncia. Espero que trobin nous camins per remoure'ns la consciència com ho havien fet fins ara. Avui penso que no ha estat així, però són prou bons per trobar-lo.

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2u1AIYe