Akelarre

The Feliuettes s'han reunit al Maldà en un Akelarre de talent, reflexió i gamberrisme.

Akelarre és un espectacle molt ben construït, amb una brillant direcció de Miriam Escurriola, que utilitza la música, el cabaret o l'humor per plantejar al públic interrogants i posar-lo enfront dels tòpics masclistes i mircomasclismes que traguem cada dia a les converses, a la feina, a la televisió, a la literatura, al cinema... aquell que el mateix sistema patriarcal ens ha anat inoculant al llarg del temps.

És un espectacle que connecta gradualment amb l'espectador, amb un ritme que en cap moment decau i que t'acaba clavant a la cadira. Et deixa absort amb els diferents esquetxos escrits amb molt gust per noms com Clàudia Cedó, Mireia Giró, Xavier Morató i Cristina Clemente. La música, interpretada pel mestre Gerard Sesé, és obra del mateix música i de noms com Clara Peya o Arnau Tordera.

Gràcies Laura Pau, Laia Alsina i Maria Cirici per compartir, no només el vostre talent a escena, sinó les ganes i a la voluntat d'arriscar-vos a fer una proposta amb cara i ulls, arriscada i, a la vegada, necessària. Llarga vida a les bruixes, als bruixots i aquest gran Akelarre.

En temps d’espectacles pamflet i polarització ideològica, qualsevol obra que, a més de defensar una causa justa, contingui totes les seves contradiccions, dubtes i autoparòdia, no només aporta autenticitat i refresca el panorama, també demostra valentia i intel·ligència. És per això que,  després de la divertida Cobi Curro Naranjito, el nou xou de The Feliuettes suposa un pas endavant cap a la maduresa artística de la companyia. Sense perdre els seus trets característics ni la seva personalitat còmica, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau proposen un cabaret d’humor feminista, reivindicatiu i punyent que, amb enginy i mala llet, ataca on cal fer-ho al mateix temps que se’n riu de les pròpies incoherències que elles poden haver experimentat com a dones. El trio protagonista té una gran química, connecta amb el públic de forma magnífica i, a base de gags i cançons, aconsegueix fer-nos reflexionar, fa denúncia i, fins i tot, amaga algun sorprenent gir dramàtic. Entretinguda i original, la direcció de Míriam Escurriola aporta tot un conjunt de solucions escèniques creatives i captivadores, des de les més vistoses fins als més petits detalls. Novament, amb Gerard Sesé al piano i una vagina gegant com al·legoria escenogràfica, el muntatge, en definitiva, toca temes tan diferents com la menstruació, la figura cultural de les bruixes, els maltractaments o les pel·lícules de Disney, entre molts altres. Tot un viatge on el cinisme i la simpatia conviuen amb una lleugeresa només aparent sense perdre, en cap moment, la seva atmosfera màgica i encisadora.

The Feliuettes s’han caracteritzat per l’humor una mica gamberro, espontani, de picades d’ullet i complicitat, amb la música com a element característic. També per unes veus meravelloses, desparpajo a dojo i no prendre’s massa seriosament, el que és tot un senyal d’intel•ligència. Després de la delirant i nostàlgica Curro, Cobi i Naranjito, a Akelarre es posen serioses i llancen aquest crit feminista radikal. Una visió feminista tremendament intel·ligent, que no busca enemics sinó sotragar idees instal·lades, cregudes perquè sempre ha estat així i tot és més fàcil. No amaguen, i en fan broma, de els contradiccions intrínseques a qualsevol ideologia/moviment. En surten guanyadores: missatge transmès i amb molt d’humor.

En aquesta ocasió, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau (amb Gerard Sesé no només al piano) han optat per un procés creatiu col•lectiu on diversos col·laboradors (Clara Peya, Clàudia Cedó, Xavi Morató, la direcció de Marta Escurriola...) han aportat la dramatúrgia a base de diferents “números” i (excel•lent) música i lletres. Aquest origen múltiple es nota, doncs vaig trobar a faltar certa continuïtat o connexió entre els diferents “números”. Tanmateix, això els permet tocar diferents i diversos registres, tant musicals com interpretatius.

El millor: una meravella, el monòleg a càrrec de Laia Alsina, relectura de la Caputxeta, que és un dels moments teatrals de la temporada. Duríssim (es fa difìcil riure després), perfectament interpretat, amb una mirada aparentment innocent ens planta veritats al davant i ens deixa fora de combat. I llavors, entenem moltes coses.

El menys millor: potser l’aposta per tantes mans creadores ha difuminat una mica la personalitat pròpia de The Feliuettes, el seu desparpajo, aquella sensació de que estan improvisant que tan saben explotar i que és un plaer rebre.

En resum, una proposta feminista que no vol alliçonar sinó, amb gran música, veus i interpretacions, molt d’humor sense oblidar la profunditat en alguns moments, convida a reflexionar, incloent els homes, i per això és molt més efectiva.

Nit d’estrena al Maldà, nit d’AKELARRE, on unes bruixes ens han convidat a retornar amb elles al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia.

AKELARRE és un espectacle de creació col·lectiva que compta amb la direcció de Miriam Escurriola, direcció musical de Gerard Sesé, textos de Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola, la música d’Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé i les interpretacions de Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laura Pau i  Gerard Sesé.

The Feliuettes són les actrius i cantants Maria Cirici, Laia Alsina Riera i Laura Pau amb una extensa trajectòria individual. Com a companyia, creada en 2015, el primer espectacle va ser “The Feliuettes” que va fer dues temporades al Maldà i el segon “Cobi, Curro i Naranjito” a la sala Muntaner en 2017. L’estiu de 2018 van representar l’espectacle “Hop!era”, de Jordi Purtí i Toni Albà en una producció del Théâtre Edouard VII de Paris.

En aquesta última creació, AKELARRE, The Feliuettes reflexionen sobre la vida quotidiana que els hi ha tocat viure, des de la perspectiva de ser dones. L'entorn laboral, l'embaràs, la menstruació, el sexe, l'amor, els estereotips, ... amb una multiplicitat de personatges posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les.

AKELARRE és un espectacle divertit i combatiu, un cabaret amb humor negre i on impera l’absurd per treure a escena temes punyents sobre igualtat de gènere que afecten homes i dones.

La llibertat de la dona ha estat coartada per la societat patriarcal durant tota la història de la humanitat, i amb aquesta proposta d’AKELARRE pretenen "conjurar" totes les idees preconcebudes a l'entorn de la dona i el seu rol a la societat. Una proposta on les tres actrius i Gerard Sesé es riuen d'elles mateixes de manera satírica i amb un punt important de provocació. Com elles diuen, “ens burlem de les contradiccions en les quals vivim”.

Un escenari presidit per un parell de cortines vermelles que volen representar la sang i al mateix temps vol ser una vagina gegant, per on les actrius entren i surten reivindicant la llibertat sexual i d’actuació amb un llenguatge sense embuts.

Un espectacle on es barregen diferents tipus de música i textos i on destaca la denúncia de situacions o comportaments des de l'òptica del sarcasme. Molt ben trobada la manera de parlar de la violència de gènere, mitjançant el conte de la Caputxeta Vermella.

Tanta diversitat ha donat com a resultat un espectacle divertit que comença amb molta força per decaure de mica en mica a mesura que avança la representació, fins al punt que ens va semblar que no trobàvem el moment idoni per posar fi a la proposta, a causa de la multitud de temes que volen encabir; al nostre entendre, i és només una opinió, potser caldria una petita retallada en la part més monologuista.

Excel·lents les tres actrius i magnífica la interpretació musical i actoral d'en Gerard Sesé.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Akelarre ho és menys del què esperava. La caterva de bruixes que al principi sembla situar-se en una dimensió fosca des d'on desplegar els seus poders, es decideixen, finalment, per zones més lluminoses i una mica més ingènues.

The Feliuettes aborden en aquest cas la reivindicació feminista des de la ironia amb la intenció de denunciar la ignorància que va associada irremeiablement al masclisme, però es passa de frenada. En l'afany de paroditzar el masclisme i els seus protagonistes, Akelarre acaba desdibuixant el missatge amb un reguitzell de tòpics que no fan justícia a la realitat masclista.

L'escenografia, les coreografies i el vestuari són tot el que queda de la missa negra que prometien al principi. The Feliuettes escullen un terreny menys punyent en qel qual hi trobem a faltar més gamberrisme.