Al contrari!

Mai un títol havia fet tanta justícia al contingut d’una obra. Al contrari! és un ja una declaració d’intencions a la que l’autora, Lluïsa Cunillé, ens té acostumats: res és el que sembla sinó tot el contrari.

Ens trobem en la meitat de la nit, entre el son i la vetlla, amb la directora d’un teatre (Antònia Jaume) que prepara, en la més precarietat escènica i sense pressupost, una ambiciosa proposta per programar tres obres d’Ibsen. Un Ibsen admirat, magnificat, platònic, quasi com un fantasma. D’això estem parlant, no? Però la directora, no està pas sola; té visita. I quines visites! Un seguici d’interaccions –totes elles interpretades per Berta Giraut– a través de les quals, podrem conèixer la veritable realitat de la protagonista. Personatges i més personatges amb els que podrem gaudir d’un sentit homenatge al teatre i d’un magnífic tour de force de les dues actrius que donen al text un segell propi.

La direcció d’Albert Arribas és un altre gran encert d'aquesta proposta, totalment enfocada a realçar la intenció del l’obra: donant sentit i vida a cada objecte de l'escenari – incloent una pistola – i creant i posant al públic davant de la realitat, si és que sabem exactament quina és. Cada canvi d’escena és cosit amb gràcia i sense que se li notin les fissures, creant una sensació d’unitat en el que l’espectador hi serà convidat sense haver de trencar mai la quarta paret. Queda clar,  després de veure la posada en escena de El gos (Premi Born 2022) i ara Al contrari!, que el tàndem Cunillé-Arribas funciona i ens pot donar grans alegries.

N’esperem moltes més.

Dues persones al servei de la utopia, immersos en un univers oníric a partir d’una situació aparentment simple. Aquest és el patró que explota la parella creativa formada per la Lluïsa Cunillé, a l’autoria, i l’Albert Arribas, a la direcció. El jardí i El gos mostren també aquest esquema. Dos intèrprets a l’escenari dramatitzen retrobaments, encontres i coincidències que tot ho trasbalsen i tot ho canvien.

Aquest cop, però, la complexitat augmenta perquè els fantasmes que transformen el rumb de la protagonista són diversos. I tots representats per una majúscula i sublim Berta Giraut, que dibuixa amb traça i agilitat les característiques de tres personatges molt diferents entre si. La precisa dicció dels diversos accents que prenen permetrien seguir l’obra amb els ulls tancats. El to, el ritme i la intenció que es desprenen de la seva interpretació marquen la trama i enganxen l’audiència, que ho gaudeix infinitament. Es transforma en escena amb una habilitat màgica, i cada peça li infon automàticament un nou caràcter.

En realitat, la peça és una declaració d’amor al teatre. El personatge que interpreta magistralment l’Antonia Jaume el porta a la sang, i és la seva vida sencera. Pel teatre ho faria i ho deixaria tot. Dirigeix un teatre en decadència, i prepara amb obsessió el muntatge que hauria de fer-lo reviure: una síntesi dels principals clàssics de Henrik Ibsen. Una idea ambiciosa, sense precedents. L’actriu aconsegueix fondre’s en el personatge, i la vivència real del seu patiment i de la seva lluita es transmet en escena. Ho prova tot, s’adapta, es transforma, i s’afligeix, desesperada. Escolta veus pragmàtiques que la torben amb visions d’una contemporània realitat econòmica i que l’obliguen a recular, i es deixa endur per veus somiadores que la sedueixen per anar més enllà. Fins i tot el mateix dramaturg noruec hi diu la seva.

Potser és precisament la inspiració en Ibsen i en el seu inequívoc segell d’autor la que guia l’acurat treball psicològic dels personatges. De fet, trobem paral·lelismes entre el text i el seu recorregut personal: la crisi del teatre que dirigeix, els dubtes sobre l’autenticitat del teatre que s’hi hauria de representar per ser rentable, el refugi en la beguda, l’abandó i el deteriorament... i la recerca de l’essència a través del debat social.

Destaca, a banda de la interpretació, la posada en escena, sincera i transparent, amb un decorat auster, imatge d’un teatre a punt de tancar, i uns elements de vestuari i d’attrezzo a la vista de tothom i que desapareixen a mesura que s’utilitzen, fins deixar un escenari tan despullat com els mateixos personatges.

Al contrari! és un homenatge més al teatre i al que normalment no es veu de totes les seves facetes: escenogràfica, textual, dramatúrgica, actoral. Al mateix temps és una denúncia per les mancances, retallades i problemes que pateixen la gent del món de la cultura en general.

Lluïsa Cunillé escriu un text imaginatiu  que penetra en els foscos racons del poder, la prevaricació i les crítiques de l’oposició. La direcció d’Albert Arribas ha fet una meravellosa utilització dels recursos teatrals amb els que expressa les dificultats, manca de pressupost i de voluntat política per mantenir un teatre com a símbol de la cultura d’una ciutat. Ha tret molt profit de dues esplèndides actrius que transiten per diferents personatges. Antònia Jaume  és la directora d’un teatre municipal en runes i Berta Giraut interpreta a 4 personatges més. Els canvis de vestuaris, la majoria “a vista”,  i les varietats dialectals del català demostren la seva gran plasticitat i les fa moure per terrenys molt còmics, de vegades arribant a la parodia.

L’obra es desenvolupa en tres espais figuratius, el despatx de la directora del teatre pràcticament en runes, el despatx de la batlessa i un jardí d’una casa de repòs. L’obra va agafant ritme i velocitat fins que de manera explosiva surt tot allò que la frustrada directora de l’únic teatre de la ciutat pensa sobre la causa de la pèrdua del que havia estat l’espai icònic de la ciutat durant més de 150 anys.

Hi ha tres capes en aquesta obra que es van entre teixint: la cultura, el teatre que s’ha deixat perdre per la política municipal, les relacions personals de la directora del teatre amb l’alcaldessa i els altres personatges i el fracàs com element comú de totes elles.

Es combinen perfectament la denúncia, la crítica, les emocions, les relacions humanes i un humor àcid que impregna tota l’obra. Val la pena.

La Sala Atrium ha inaugurat temporada teatral amb Al contrari!, un text de la dramaturga Lluïsa Cunillé, dirigida per Albert Arribas i interpretada per Antònia Jaume i Berta Giraut.

Al contrari!, és una joia teatral, començant pel text que és una autèntica meravella, i no en diem dels diàlegs, que tot i que hi desprenen molta ironia, el seu missatge és molt directe.

El teatre de la Lluïsa Cunillé pot agradar o no, però s'ha de reconèixer que el seu univers teatral és únic, irrepetible, fascinant, sorprenent, ple de creativitat i del tot interessant.
La seva capacitat imaginativa i creativa és enorme, i sens dubte queda reflectida en aquesta peça teatral, que de pas sigui dit, ningú s'hauria de perdre.
Haig de reconèixer que moltes vegades no aconsegueixo saber que ens vol dir o a on ens vol portar, així i tot, l'encriptació que hi trobem en la seva obra, és una de les coses que més m'atrau del teatre.

A Al contrari!, tot és molt teatral, les interpretacions, els diàlegs, el llenguatge, la caracterització, el ritme de l'obra, la posada en escena i la música. De fet, és un homenatge al món del teatre, a la màgia del teatre, a la interpretació, als grans autors i a la gent que hi treballa (actrius, actors, escenògrafs, directores, dramaturgs).

Al contrari!, és una obra escrita per a cinc personatges, però en són dues actrius qui els interpreten: l'Antònia Jaume, que interpreta un sol personatge, i la Berta Giraut que interpreta la resta de personatges.
Cinc personatges que simbolitzen i fan visible la teatralitat, ja sigui la que es representa dins d'un teatre, com el de la pròpia vida, en la que queda clar, del que tots en part en som actors.
A través d'aquests personatges se'ns fa visible la realitat en què es troba la gent de teatre. Ho fa des d'una mirada molt afinada, i amb una gran sensibilitat, aconseguint que el públic empatitzem amb els personatges.
Cal destacar la interpretació de totes dues actrius. Sensacionals!

L'espai escènic i l'escenografia són molt significatius i del tot claus dins del llenguatge de l'obra. De la mateixa manera, és tan important el com, com el què es diu. El que es diu o que no es diu.

Al contrari!, té un punt còmic-irònic sobre el món de teatre i el sistema (polític i administratiu), sense entrar en banalitzacions.

Una proposta original que ens fa reflexionar sobre el perquè del teatre. No del teatre com a tal, sinó sobre el perquè és tan important en la vida de les persones.

L'obra aborda diversos problemes: les dificultats pressupostàries de la cultura en els moments actuals, les retallades, la precarietat teatral, les noves oportunitats,  les tendències teatrals...

Amb dues actrius extraordinàries, unes escenes meravelloses, uns diàlegs conciliadors, molt reveladors i plens de veritat, fa que aquesta peça teatral sigui imprescindible de veure.