Al sostre

La proposta ens parla de les persones anònimes que hi ha darrere dels grans personatges, d'aquells que no passen a la història, malgrat que de ben segur fan bona part de la feina atribuïda al mestre i sense cap reconeixement. En aquest cas ens parla de dos operaris que han estat contractats per Michelangelo Buonarroti, (1475-1564), conegut popularment per tothom com a Miquel Àngel, el grandíssim artista renaixentista que durant més de 70 anys va realitzar els seus treballs artístics a la ciutat de Florència i Roma, principalment l'escultura, però també va ser un magnífic pintor, poeta, escriptor i arquitecte.

Entre les seves creacions més conegudes està el sostre de la volta de la Capella Sixtina, una enorme pintura que va realitzar quasi per imposició del Papa Juli II. En aquesta pintura d'una superfície de més de cinc-cents metres quadrats, va plasmar diferents històries del Gènesi. Miquel Àngel hi va estar treballant des del 1508 fins a la tardor del 1512, i ho va fer tot sol, sense ajudants.

En aquesta proposta escènica en Miquel Àngel no surt pas, encara que es parla constantment d'ell; malgrat que la biografia de l'artista diu que la va pintar tot sol, en aquesta proposta els protagonistes de la història són dos artesans que ha contractat perquè l'ajudin a realitzar el memorable fresc.

Dos artesans, un d'ells amb força experiència per la seva edat, interpretat per Oriol Grau ... l'altre l'aprenent, magníficament interpretat per Pau Ferran.

Els dos personatges se'n foten del Miquel Àngel constantment, li diuen sarcàsticament "la Maria Àngels", creuen que no hi ha per tant, perquè "de pintura al fresc, no té ni idea", i en realitat a ells els agradaria treballar amb Rafael o Leonardo da Vinci, ja que ofereix unes millors condicions laborals i també perquè consideren que Miquel Àngel és un bon escultor, però poca cosa més.

Una escenografia senzilla, que representa les bastides situades a gran alçada, a tocar AL SOSTRE de la Capella Sixtina, on els veiem pujar i baixar per les escales, preparar les pintures i sobretot criticar i remugar contra el mestre, com de fet fem la majoria dels treballadors. Un text que podria haver anat una mica més enllà, aprofundint en cada un dels personatges i que s'ha quedat en un seguit de simples anècdotes, a la recerca de què els espectadors riguin el màxim possible.

Però val a dir aquesta proposta de petit format, paga la pena veure-la especialment per les dues magnífiques interpretacions, que ens fa passar l'hora que dura l'espectacle sense adonar-nos... i a més a més riem ben a gust de les seves ocurrències.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l'escenari que més li plagui, però segurament n'hi ha pocs que n'hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l'autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s'hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d'un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l'obra té el mèrit de posar el focus en personatges anònims de la història, d'aquells que estan a l'ombra dels més grans i que participen d'obres mestres molts populars sense que mai més es torni a parlar d'ells. La llàstima és que al text -obra de l'actor britànic Nigel Planer- li costa sortir de l'anècdota i aprofundir en els personatges, les seves relacions o els seus anhels. És cert que hi ha un intent de fer-ho, però al meu entendre no és suficient com per elevar la metàfora o construir una dramatúrgia potent. Sí que cal destacar, però, el treball de Pau Ferran i d'un recuperat Oriol Grau, al que veiem menys del que desitjaríem pels escenaris de Barcelona.