Àlex Rigola: La Gavina

Àlex Rigola ens torna a sorprendre amb una visió molt particular de l’obra “La Gavina” d’Anton Txèkhov.

Ja us aviso per endavant que no es tracta ni d’una versió, ni una adaptació, ni tant sols una revisió de l’obra. No hi ha interpretació de personatges, ni acció, ni vestuari, ni efectes de llum. De fet només escoltarem de manera puntual un petit fragment del text de manera narrativa. Com ja us he anunciat al començament de la meva recomanació, és una visió molt particular de Rigola,en la que extreu l’essència de l’obra.

Rigola ha creat un muntatge inspirant-se en els diversos casos reals viscuts en el seu àmbit professional i en l’experiència i vivències d’altres companys del món del teatre, però sent del tot fidel a l’essència de la història i als personatges totalment ficticis de l’obra de Txèkhov.

Realitat i ficció en la que els personatges es confonen amb els actors. Vivències personals que ens fan redescobrir que les paraules de Txèkhov segueixen sent del tot actuals. Les tensions, les enveges, els desitjos i frustracions de les que en parla el text són en realitat les mateixes frustracions, desitjos i vivències de les que ens parlen els actors que formen part d’aquest muntatge.

Rigola juga entre la realitat i la ficció, entre el personatge i la persona ; i de la mateixa manera que, els protagonistes de La Gavina tenen una visió diferent del fracàs i de les frustracions pròpies que van acumulant a les seves espatlles, Chantal Aimée, Eudald Font , Xavi Sáez, Melisa Salvatierra, Roser Vilajosana i el mateix Àlex Rigola, ens expliquen la seva visió personal de temes com la solitud, la insatisfacció i la por a envellir; de les confrontacions generacionals, dels fracassos amorosos i de les dificultats de la vida de l'artista. Els sis actors utilitzan el seu nom real dalt l’escenari i és fàcil de reconèixer amb quin personatges de l’obra s’identifiquen.

Pot ser que agradi o no, però el que sí s’ha de reconèixer que és una manera extraordinària i del tot original de redescobrir que, les paraules de Txèkhov, a dia d’avui, encara segueixen sent del tot vigents.

***/****

Uns actors i un director/dramaturg es dirigeixen al públic directament i parlen de com ha estat el procés d'assajos de La Gavina, d'ells mateixos, de la professió, etc. Així comença aquesta lliure adaptació d'Àlex Rigola de l'obra de Txékhov. Potser no hauríem de parlar ni d'adaptació, tot i que tímidament i a poc a poc van apareixent davant dels nostres ulls les situacions de l'obra, els temes que realment importaven a l'autor rus. Quasi sense adonar-nos, i partint de persones reals, davant nostre es materialitzen Nina, Irina Arkadina, Konstantin, Trigorin... Uns esperits molt teatrals que només un creador com Rigola podia invocar d'una forma tan natural, tan orgànica.

Aquesta Gavina ens parla de teatre, però també d'amors no correspostos, de depressió, de mort, etc. Txékhov és un autor polièdric, i aquí Rigola li sap treure la pols a totes les seves cares, fins a aconseguir un text molt personal, molt modern... i, a la vegada, molt respectuós amb l'univers literari de l'autor. A través d'anècdotes ben sucoses, de qüestions polèmiques, de crítiques a un cert tipus de teatre i de fragments del text original es construeix un tot que convenç. Segur que també decebrà als que vagin buscant una adaptació canònica, però per a aquests l'espectacle també hi té dedicades un parell de pàgines.