Alícies (viatge al país de les meravelles) amb dramatúrgia de Pablo Ley i direcció d’Aleix Fauró, proposa un descens a l’univers del nonsense tal com el va imaginar Lewis Carroll a Alícia al país de les meravelles i Alícia a través del mirall.
Sinopsi
El que de debò preocupava a Carroll era la impossibilitat del pensament lògic i del llenguatge a l’hora de copsar una idea coherent del món. Una preocupació perfectament vigent que Alícies (viatge al país de les meravelles) aborda des d’una estètica decididament actual i amb una Alícia líquida que esdevé plural: perquè tots som Alícia.
Aquest espectacle forma part del cicle Eòlia Escena Emergent.
Text de Pablo Ley
Alícia al país de les meravelles i Alícia a través del mirall són dues obres prou conegudes pel gran públic com per considerar que formen part de l’imaginari col·lectiu també del nostre país. Hi ha una sèrie d’elements (episodis, personatges, animals, escenaris, situacions, objectes, accions, diàlegs, jocs de paraules) que tothom reconeix immediatament com a part de l’univers Alícia, sigui quin sigui el format de la seva presentació.
Cal no oblidar, però, que una obra que ha assolit la condició d’universal arriba carregada d’una quantitat important de prejudicis que cal valorar.
Per exemple, el primer de tots: ¿És una història infantil? La resposta evident potser seria: “Sí”. Però és un sí insatisfactori i que cal matisar. Sí, en les circumstàncies concretes en què va néixer, com a narració oral espontània, improvisada, per a tres nenes tot fent una excursió en barca pel riu Tàmesi. No, en canvi, tal com la coneixem nosaltres, elaborada en forma de llibre i convertida en un mirall distorsionador (podríem dir destructor) de la lògica sobre la qual està construïda la nostra concepció intel·lectual (i adulta) del món.
El fet és que cal no oblidar que les obres de Lewis Carroll es van publicar el 1865 (Alícia al país de les meravelles) i el 1871 (Alícia a través del mirall) i que els 150 anys que ens separen de la primera data han transformat radicalment la significació del nonsense victorià sobre el qual es construeix la narració.
En aquest sentit, cal no passar per alt els corrents de pensament que han marcat aquest segle i mig, com el simbolisme, Freud, el moviment dadà, el surrealisme, l’expressionisme, el Tractatus de Wittgenstein, els experimentalismes de tota mena (hi ha, per exemple, en el text de Carroll, una anticipació del cubism), l’abstracció, Jarry i la patafísica, Kafka, Joyce, Pirandello, Beckett, l’absurd, la semiòtica, els anys 60, el moviment hippy, les drogues, la psicodèlia, el maig del 68, l’alliberament sexual, el minimalisme, el realisme màgic, Lynch, Murakami, els descobriments del cervell, les psicopaties, l’Alzheimer i, en general, el nonsense real d’un segle i mig d’història amb dues guerres mundials, l’holocaust, la bomba atòmica…
Tot això forma part, inevitablement, d’una concepció moderna del conte d’Alícia. I és, des d’aquí, des d’on nosaltres reprenem el pensament de Carroll.
