Allà lluny hi ha una caseta

El desig d’una vida millor o diferent fa que, a vegades, les persones s’entreguin a l’esperança d’aconseguir aquest objectiu, sense adonar-se de les senyals que alerten d’un possible perill. És en aquest moment que són vulnerables, que són preses per a d’altres persones sense miraments. Però sempre es poden girar les tornes.

Una jove embarassada que ha escapat de l’infern de la seva relació està a punt de tenir la seva criatura en una cabana en mig del bosc amb l’ajuda de dues llevadores. La idea és portar al món al nen enmig de la natura, com ho feien les dones antigament. L’únic problema és que no anirà tal i com estava planejat.

Jordi Casanovas sorprèn de nou amb un text misteriós i proper a una història de terror. A poc a poc, el relat va absorbint a l’espectadora a qui li va creixent la necessitat de saber cap a on anirà l’escena.

En una escenografia increïblement ben elaborada i establerta, un escenari en el qual el públic gairebé forma part de l’escena per la proximitat de l’espai, la interpretació del repartiment augmenta amb escreix. Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes s’obliden que hi ha espectadors/es i es transformen absolutament en els seus personatges. Arenas és sens dubte un dels motors imprescindibles d’aquesta producció, la seva força interpretant a la jove embarassada es fa present en cada intervenció, deixant bocabadat al públic. Pons i Yanes acaben d’arrodonir un muntatge potent, que atrapa més i més a mesura que va avançant.

Una obra atrevida i diferent, que s’enfonsa en un imaginari col·lectiu com són les històries dels avantpassats, de les dones d’aigua i les forces obscures del món desconegut de valls i boscos, per acabar mostrant també el terror de les persones sense escrúpols que només miren per sí mateixes. Quin és el pitjor dels horrors?

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana.

Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri i fins i tot comèdia, però sempre amb un pòsit de secrets i malastrugances que ens fan témer el pitjor. Tot plegat ens portarà cap a un final tremendista i potent que potser no és el millor de la peça, però que remata prou bé la jugada. Jo em quedo amb l’escena del part i tots els seus preparatius, que em van semblar d’una valentia escènica molt contundent.

No cal dir que la veterana Mercè Pons (aquí en un rol que no li coneixíem) brilla durant tota la peça, però al seu costat Meritxell Yanes i Cristina Arenas broden els seus difícils i divertits personatges i acaben aconseguint un dels repartiments més cohesionats de la temporada. En definitiva, un divertiment al que li desitjo tot el millor... perquè s’ho mereix i perquè torna a demostrar les ganes de jugar de Casanovas. Esperem amb candeletes la segona part de la trilogia!

Així podria començar un conte infantil: “Era una vegada una caseta al bosc”. Molts d’aquests contes tenen un aire de misteri i la por està immersa a l’imaginari col·lectiu infantil: Uns nens trobem una cabana al bosc on hi ha una bruixa menja-nens, un llop es menja l’àvia o uns pares deixen els fills al bosc i no saben tornar a casa. El bosc sempre implica foscor, misteri, poders màgics incontrolables. L’aigua, els gorgs són elements purificadors on hi habiten nimfes que s’enamoren de déus, els donen poders i atrauen als innocents.
Jordi Casanovas és un amant del terror i ha creat i dirigit aquesta història situada en un bosc gironí on els elements naturals es poden convertir en veritables criatures fantasmagòriques.
Es consumeix molt cinema i sèries de terror però es fa poc teatre d’aquest gènere. El cinema potser té més mitjans tecnològics però en el teatre es poden utilitzar com hem vist en aquesta obra, canvis de llums, foscos, sons o altres efectes especials. Potser al ser més proper al públic, és menys creïble. Casanovas ens ha demostrat que és possible el terror al teatre.
Paula Bosch és la creadora d’una cabana rodejada de bosc, lluny de tot i que és l’escenari d’aquesta història. És inquietant i asfixiant quan entenem que allà hi va a parir un noia, la Lali. Cristina Arenas és la noia embarassada, feble, innocent, que acaba de fugir d’una història de maltractament i que ha escollit un part natural per néixer el seu fill. Dues llevadores són les encarregades d’ajudar-la a parir i al darrera d’aquesta història idíl·lica s’hi amaga una altra realitat. Les dues llevadores són Mercè Pons i Meritxell Yanes. La primera és la Joana, personatge malèfic i més perversa que la segona, la Marga a qui les llegendes de bruixes i els éssers sobrenaturals l’espanten i la paralitzen.
La música de Lluis Robirola crea l’atmosfera necessària per anar creant aquest ambient pertorbador. És inquietant i, en alguns moments, una mica monòtona.
L’argument és potser un punt massa recargolat. Hi ha un primer gir argumental que és creïble perquè la perversitat i el mal existeixen. El segon gir ja és més fantasmagòric però aporta una solució a una trama que hauria estat irreconciliable amb la realitat.