L’artista multimèdia Tamo i la ballarina i coreògrafa Marlène Joebstls presenten la peça multidisciplinar Alpha Zéro.
Sinopsi
Una cantant, una ballarina i una pantalla. Una ciutat morta, diàlegs de sords, éssers humans o humans programats? La paradoxa entre el ser i el voler ser lliure. Superposició d’imatges a la pantalla i en viu. Consciència fútil. Sentits contradictoris. Paraules buides. Pantalla o vida. Un collage de text i imatges, de cos i veu, i d’improvisació.
ARTISTES
T A M O
Mèxic / Anglaterra. TAMO aka Almavoxlabo és una artista multimèdia que canta des de 1986. S’ha dedicat a la investigació sonora versàtil i experimental usant la seva veu en diversos registres, expressions i colors. És per això que se l’ha descrit com a “pintora de sons”. Ha fet gires internacionals amb els seus projectes Le Doux Parfum i Ànima Tadema, i ha actuat en temples de la música alternativa com la Knitting Factory (Nova York), Tacheles (Berlín), Les Foufounes électriques (Mont-real), Jazz Festival Willisau (Suïssa), On the Edge (Ottawa), Botanique (Brussel·les) i en concerts produïts per G3G a Barcelona.
En els seus projectes de new music treballa amb Hans Koch, Martin Schütz, Michel Wintsch, Elliott Sharp i, en una línia més jazzística, a Nova York amb Tyler Mitchell, Craig Harris, Abiodun Oyewole, Marvin Horne i Dennis Davis. A Mèxic treballa amb Hernán Hecht i Ken Bassman. Des del 2001 TAMO es dedica a la creació d’instal·lacions de videoart en les quals canta. Ha presentat els seus projectes multimèdia Big Nowhere, Adrenalin i Back to Paradise al Festival Baltoscandal (Estònia), al Teatre Pushkin (Sant Petersburg), al Centre d’Arts Escèniques Arsenic (Lausanne) i a Mèxic DF.
MARLÈNE JOEBSTL
França / Àustria. Coreògrafa, ballarina, professora de dansa, directora i actriu. Es forma en l’art teatral amb Jacques Lecoq a París (1998) i amb Philippe Gaulier a Londres (2000). Estudia dramatúrgia amb Michel Azama (2001). Crea el seu primer solo LIMIT per el FIU de Salamanca. Durant aquesta creació troba la dansa Butoh amb Yumiko Yoshioka (2002), i és una revelació: el Butoh se situa entre el teatre i la dansa, un camí artístic expressiu de llibertat escènica. Crea FEM, un solo influït pel Butoh, tant en els moviments com en l’escriptura poètica. Segueix la seva formació en dansa a diferents ciutats del món com Tokio, Berlín, Nova York, amb Yoshito Ohno, Daisuke Yoshimoto i Atsushi Takenouchi. Crea diversos solos i coreografies de grup. Empesa
Pels seus mestres, Marlène comença a desenvolupar la seva pedagogia des de 2007, amb tallers regulars de dansa Butoh a París i a Barcelona.
