Altsasu

Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals... i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot.

Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la informació que té a l’abast. Per tant, podem veure també la situació dels guàrdia civils, de les seves parelles, de les famílies... Podem entrar a la seva intimitat i veure com vivien les amenaces i les fortes situacions de tensió. Ara bé, res amaga la veritable estrella del cas: el judici que va tenir pendent a mitja Espanya l’any 2018 i que va acabar amb una dura sentència i amb l’ombra del terrorisme planejant per damunt de tot.

La dramatúrgia està molt ben construïda, i en tot moment tenim la sensació de que la trama avança i ens aporta informació nova a cada pas. Només cap a la part final apareixen algunes escenes excessivament allargades (la visita a la presó, per exemple) i la situació s’enquista per moments. Això no treu, però, que la direcció de María Goiricelaya sigui molt encertada –especialment en els moments més onírics- i que el repartiment es presenti molt cohesionat. Menció a part mereixen Egoitz Sánchez i Aitor Borobia en el difícil doble paper d’acusats i acusadors.

En una època amb tantes fonts d’informació i tanta accessibilitat semblaria estrany que es puguin crear històries i fets que no siguin fidels a la realitat o que sigui reconvertits per donar suport a una idea concreta. Però passa, i moltes més vegades de les que qualsevol es pugui arribar a imaginar.

Els fets d’Altsasu s’han convertit ja en un capítol més de la història rocambolesca de l’Estat Espanyol. Dos Guàrdia Civils i les seves xicotes van ser agredits en un bar del poble navarrès mentre estaven fora de servei. Durant la investigació, més dirigida que feta amb diligència, es van detenir a un alt nombre de veïns de la localitat i se’ls va acusar de terrorisme, amb tot el que això implica. Desproporcionat?

María Goiricelaya, directora i dramaturga, té en aquesta obra una tasca molt complexa i difícil, explicar uns fets que han donat la volta al país i que han sigut molt controvertits de la manera més escèptica possible, intentant no entrar en un posicionament polític.

Amb una estructura i un muntatge molt interessant i encertat, aconsegueix narrar un relat amb moltes vessants de manera intel·ligent i molt clara. Un escenari senzill, però precís per al moviment dels intèrprets a l’escenari i la creació dels espais necessaris per al relat. Tota la aposta teatral és magnífica i cuida al detall allò que vol explicar.

Nagore González, Egoitz Sánchez, Aitor Borobia i Ane Pikaza, son els Guardia Civils, les seves xicotes, son el poble, els acusats, les advocades, la jutge... i en cada paper es transformen completament. En ocasions alguns d’aquests personatges arriben al límit de l’estereotip i flaquegen, però acaben reconduint-se.

Sánchez i Borobia tenen una dificultat afegida en el seu canvi de rol intens i instantani, de víctimes a acusats en qüestió de segons. Aquest salt d’actitud i de personalitat es realitza amb una facilitat que deixa bocabadat al públic. Goiricelaya aconsegueix de manera simple -una dessuadora- que el salt de personatge quedi clar visualment en un text amb molt ritme i intensitat.

La tensió i l’emoció de la història va creixent a mesura que l’espectadora va entrant en la voràgine dels fets i la seva narració. Un relat que es va construint ràpidament amb claredat, atrapant al públic amb cada personatge.

Història reivindicativa que advoca per treballar per la convivència i l’enteniment. Intensa i amb un final vibrant, va construint un marc emocional que provoca que a més d’una persona del pati de butaques li caigui alguna llàgrima quan tot acaba.