Anarchy

Anarquia, nom femení que designa l'absència total d'estructura governamental en un Estat. Aquesta és la definició literal del títol de l'obra i això és, literalment, el que succeeix durant l'hora que dura la peça.

En Anarchy el públic es torna un ens polític. Té llibertat de triar la seva actitud davant de la performance: altament actiu, més aviat passiu.. Cadascú decideix. No hi ha normes. No hi ha instruccions. Només hi ha impulsos a seguir o no seguir sota l'evidència que no estem sols i que formem part d'un tot. Principi bàsic de l'Anarquia. I entre tots anem creant el pase.

L'estructura d’Anarchy es divideix en dues parts. En la primera, Semolina (la perfomer), quieta, ens fa un viatge textual sobre la història de l'anarquisme i el seu gran moment a Catalunya. I en la segona part ve el moviment, l'agitació, el punk. Semolina s'aixeca i balla com sacsejant-se sota la banda sonora que li ofereix el públic.

Una performer carismàtica amb molta energia i naturalitat, quatre focus i alguna cosa perquè el públic pugui formar part de l'escena. Anarchy em sembla un experiment sociològic in situ, provocador, respectuós i necessari. On l'espectador practica l'escolta, deixa sortir el seu ego i crea conjuntament una peça irrepetible.

Per entendre-ho bé, s’ha d’anar-hi.

ANARCHY  és un experiment entre el caos i l’ordre, una performance on el públic forma part i intervé en l’acció. El públic té la paraula, té el soroll i té el silenci.

L'espectacle és i depèn de Semolina a la qual només entrar a la sala, ho fem pels camerinos i l'escenari, trobem estirada a terra, amb les cames obertes i el tronc, els braços i la cara tocant el terra. Una flexibilitat inversemblant. A les grades guitarres elèctriques blanques i amplificadors que ens indiquen clarament on hem de seure. Abans que la Semolina comenci a parlar, abans que comenci l'espectacle, comença l'anarquia a les grades on tots comencem a esquinçar les guitarres obtenint tota mena de sorolls.

En la mateixa postura impossible, Semolina comença a parlar amb una veu potent i clara i llença missatges que recorden i reivindiquen l'anarquia i el punk com a forma de trobar un camí cap a la llibertat. Un monòleg que en un primer moment és estàtic i que acompanyem rascant tímidament les cordes de la guitarra que tenim a les mans. A poc a poc, ella s'aixeca del terra, reactiva la circulació de cames i braços i es pentina. A partir d'aquest moment comença un moviment que pot semblar endimoniat, imparable, d'una contundència brutal que acompanya les frases que va dient. I nosaltres ens llencem a acompanyar-la rascant la guitarra més i més fort, sense ordre, sense música, però amb entusiasme i de cop, alliberats.

Una proposta provocadora i potent que reivindica la llibertat creativa i vital. Un espectacle inclassificable.

Semolina Tomic, ens parla dels conceptes de llibertat, control, dependència institucional, de la importància de l'anarquisme a Catalunya i fa un extens recorregut pels esdeveniments més importants d'aquest moviment durant els segles XIX i XX. Parla de la mort de l'anarquisme que tan bé retratà George Orwell a Homenatge a Catalunya. D'una Espanya que va ser despoblada de llibertats i d'una Catalunya emmudida. També ens parla de Iugoslàvia, el seu país natal.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

Aquesta proposta és la que jo particularment més desitjava veure, de les nou a les que vàrem poder assistir en aquesta edició del TNT, i és que tenia veritables ganes de veure a la meva amiga "Semo" actuant de nou, després de no fer-ho en aquests 12 darrers anys. Semolina Tomic, és la directora artística i la fundadora de l'actual Antic Teatre.

Un cop de puny, directament al cor i a l'estómac.

Quan entrem a la Sala, gairebé vaig haver de saltar per sobre de la Semo, que estava de bocaterrosa al terra de l'espai escènic i em vaig trobar amb la graderia plena de guitarres elèctriques.... no sabia que fer, si asseure a terra o fer-ho en el petit espai que quedava lliure en cada cadira.... fins que un desconegut em va apuntar, "cony.... agafa una guitarra i asseu".

Tots els espectadors es veuen obligats a fer el mateix, i comença l'espectacle amb un llarg discurs de la Semo, encara de bocaterrosa, en el que ens explica la importància de l'anarquisme a Catalunya i fa un extens recorregut pels esdeveniments més importants d'aquest moviment durant el segle XX.

Semolina Tomic, executa una coreografia dissenyada per Sofia Asencio, una coreografia que interpretada per "Semo" esdevé explosiva i encomanadissa, que transforma als espectadors des del seu primer desconcert en entrar a la sala, en autèntics participants de la performance.

Una Performance teatralitzada, de la qual no es pot explicar gairebé res amb paraules, ni ho pretenc, perquè s'ha de veure en viu i en directe. Jo m'ho vaig passar "pipa" des del moment que acaba la narració i explota tot plegat, intèrpret i públic, amb una sensació de desig d'arribar a ser lliures de qualsevol lligam polític i social.

La "Semo" sap arrossegar amb la seva força interpretativa a tot el públic, que a poc a poc entra en el joc i participa activament en aquesta festa explosiva que barreja música rock amb actituds "punk", .... una forma d'entendre la cultura que acull un ampli ventall de moviments musicals, artístics, juvenils, veïnals i sociopolítics.

Per sort i molt aviat podrem veure de nou aquesta proposta escènica  i durant tres setmanes a l'Antic Teatre, una bona oportunitat de conèixer aquest espai, als que encara no l'heu descobert.

La meva valoració es de 3,5

Si desitgeu veure la crònica original, nomè heu de clicar AQUÍ

Només posar un peu a Anarchy ja veus que la cosa serà diferent. A cada cadira hi ha una guitarra elèctrica de color blanc amb el seu amplificador. El públic es converteix així en la cacofònica banda que acompanyarà el monòleg de Semolina Tomic (fundadora i directora de l'Antic Teatre), un monòleg que parla d'anarquia i de punk i que convida al públic a buscar l'oportunitat, la llibertat, que ens ofereixen aquestes idees.

Tot i el caos que generen totes les guitarres sonant alhora (amb menys o més gràcia segons les mans) la potent presència escènica de Semolina, el seu moviment i la bogeria de l'experiment fan d'Anarchy un espectacle inclassificable però estranyament entretingut.

 

Es pot escriure sobre "Anarchy"? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l'últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m'aturo.

Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames i amb el tors flexionat endavant tocant el terra amb la cara. Durant vint minuts diu un text que, de tant directe que vol ser, acaba essent trivial, insubstancial, amb referències a Orwell, el POUM, la CNT... Potser és buscada aquesta visió naïf de l'anarquisme, però el resultat no fa mal, i n'hauria de fer. A la segona part, la Semolina s'aixeca, es crepa els cabells "a lo novia de Franknstein" i parla del punk i del hardcore al ritme de quaranta guitarres elèctriques que toquen els espectadors i executant una dansa particularíssima, provocadora que no reacciona, però, a allò que toca el públic, sinó que segueix un guió i una coreografia força definits.

Malgrat que pugui semblar estrany, "Anarchy", sense voler, és massa adotzenat per parlar del què parla. En un moment donat, la Semolina avisa de com n'és de complicat explicar en què consisteix l'anarquisme i SDA sembla voler expressar que té molt a veure amb energia pura i dura, amb l'acció directa, però en canvi, l'acció està mediatitzada pels formalismes i les convencions teatrals de les quals no pot deslliurar-se'n. Potser la idea és posar de manifest la impossibilitat de no viure en aquesta eterna contradicció. Tant és, explicar l'anarquia i l'anarquisme ha de ser sempre un intent infructuós, però també ho era escriure aquesta ressenya i ja veieu...