Angélica Liddell és creadora d’uns espectacles que no ofereixen concessions al públic. Ara, a Dämon. El funeral de Bergman, l’artista porta a escena el sepeli del conegut cineasta.
A Vudú (3318) Blixen, Liddell celebrava el seu propi funeral, una cerimònia feta d’imatges poètiques que ja contenia referències al cineasta Ingmar Bergman. Va ser el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Si Vudú era un viatge al funeral de la pròpia artista, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o la lluita de Liddell “per desaparèixer totalment de l’escenari”, com anuncia ella mateixa.
Liddell és de les creadores escèniques més vistes i aplaudides, posseïdora d’una extensa trajectòria internacional que va tenir un moment d’inflexió quan, l’any 2010, es va veure amb gran èxit a Avinyó La casa de la fuerza. Guanyadora de premis de tant prestigi com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia.

Sinopsi

A Dämon assistirem al funeral que Bergman va dissenyar per a si mateix, encara que també veurem referències a les creacions preferides de l’autor, com Un somni de Strindberg, una de les obres que Bergman va posar repetidament en escena. A Dämon, la porten de nou a escena els mateixos actors i actrius que després recrearan el funeral de Bergman, uns intèrprets procedents del Dramaten, el principal teatre de Suècia, on el dramaturg i cineasta es va formar, on va treballar molts anys i des d’on va transformar l’escena del seu país.

Dimonis, somnis i fantasmes, en una creació en la qual veiem un Bergman que aspira, en els seus últims dies, a una mort dolça, que segueix en directe per televisió el funeral del papa Joan Pau II i que encarrega una caixa de fusta exactament igual a la que es va utilitzar per al Sant Pare per al seu propi enterrament. El de Joan Pau II va ser un funeral multitudinari retransmès per tot el món. Del de Bergman poc se’n sap, encara que ara arriba a escena tal com ell mateix el va dissenyar, incloent-hi els himnes que s’hi haurien cantat i les interpretacions musicals que hi haurien sonat.

Durada:
120 minuts

Idioma:
Castellà
Francès, suec. Sobretítols en castellà

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 2

Josep OS

Ahir vaig anar al Lliure per veure aquest espectacle escrit i interpretat per Angelica Liddell i que aquest any ha estat el que ha inaugurat el Festival d’Avignon. M’atreveixo a dir que és el més punyent tant a nivell de text com d’imatges que he vist d’aquesta polèmica autora o no. Per obrir boca al centre de l’immens escenari està ella amb un cubell i una gerra rentant-se les parts íntimes i amb l’aigua sobrant amb un hisop beneeix a tots els espectadors, si aquest és el principi us podeu imaginar què passa en dues hores i quart. Un dels temes centrals és la mort i en aquest punt Liddell vol rendir homenatge a Ingmar Bergman inspirant-se en el guió que el cineasta va deixar per al seu propi funeral i al final assistirem a la cerimònia (per mi molt llarga), tal si estiguéssim al Tanatori de Sancho d’Àvila. Al marge del tema de la mort, dels 23 personatges que surten a escena entre actors de la seva Cia, actors del Dramaten de Suècia i els deu figurants tots d’edat molt avançada i que es mouen en cadira de rodes, l’única que parla és Liddell. I ho fa amb discursos contra la humanitat, la classe politica i molt especialment contra els critics d’art. En aquest últim punt, llegeix els noms de tots els crítics francesos que li han dedicat escrits insultants i virulents, sentenciant que el seu ofici és vil i nociu per a l’art, per cert un dels periodistes li he posat una denúncia per ¨injúries publiques¨ Sobre la humanitat en els seus llargs discursos descriu el que pensa sobre la maldat i la hipocrèsia del gènere humà afirmant que el món està carregat de mentiders i traïdors. La vellesa també té el seu discurs, en aquest punt aterridor. Dur molt dur però he de dir que se m’ha passat el temps en un plis plas i és clar que és un espectacle que no gosaria recomanar però el que és innegable és que Liddell es deixa la pell i ella sola omple amb escreix l’immens escenari del Lliure. Brava Liddell !!

21/07/2024
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La Liddell vuelve a escena y como siempre no deja indiferente a nadie. Esta claro que cuando alguien sobresale en algo siempre le llueven críticas. Buenas o malas. Pero seguramente si la artista tiene éxito las críticas malas se acentúan.
Y de eso trata un poco su nueva pieza. Un toque de atención a los críticos teatrales. A esos que la han vapuleado sin tupor. La Liddell se toma la venganza por su mano. Y de qué manera! Jajajajaja
Pero hay más! También habla de la muerte, de la vejez, de Bergman…
Habiendo ya visto mucho de su obra es difícil que te sorprenda y me quedo con piezas anteriores que me han impactado más. Pero sin duda Angela sigue en forma!!

21/07/2024